La desproporció cada cop més cridanera entre la magnitud de guerres com la d’Ucraïna i l'absència d'imatges del conflicte no sembla derivar d’un únic factor. En tot cas, cal tenir en compte, entre altres coses que no desenvoluparem aquí, la confluència del nou puritanisme amb la immaduresa emocional d'una part en aparença significativa de les generacions més joves. La combinació ha acabat creant un ecosistema comunicatiu on la guerra es converteix en un relat higienitzat, filtrat i, en última instància, desconnectat de la seva naturalesa devastadora. En canvi, i també en clau neopuritana, quan els conflictes bèl·lics es plantegen en termes infantils de transgressió/càstig, les imatges prèviament passades pel sedàs de la correcció política abunden.
El nou puritanisme —que no és moralista en el sentit estricte del terme, sinó només estètic i emocional— imposa una mena d’aversió col·lectiva a tot allò que pugui resultar massa intens, massa real o massa incòmode. Les plataformes digitals, que avui són el principal canal d’informació entre els joves, operen sota criteris que penalitzen la violència explícita, no tant per motius ètics com per por de perdre anunciants o generar rebuig. Aquest neopuritanisme, però, no busca protegir la dignitat de les víctimes, sinó només preservar una experiència d’usuari —per dir-ho amb aquest anglicisme que ha fet fortuna— suposadament “segura”. Es tracta de bandejar qualsevol imatge que pugui trencar la il·lusió d’un món controlable, amable i cuqui. El resultat és una guerra sense morts visibles que existeix només com a narrativa de videojoc o de sèrie de ficció, no com a realitat física sanguinolenta, bruta i amb moltes mosques.
A tot això s’hi afegeix la immaduresa emocional de nois i noies que han crescut en entorns altament mediatitzats, tot i que sorprenentment poc confrontats amb la duresa real, realíssima, del món. Fins i tot la pornografia acaba formant part d'aquest univers estilitzat. Han estat educats en la immediatesa, en la gratificació constant del gomet, en la protecció davant del mínim malestar, i tendeixen a reaccionar amb rebuig o saturació davant d’imatges que reclamen reflexió i responsabilitat moral. Aquesta immaduresa no és culpa de ningú en concret, per descomptat, sinó conseqüència d’un model cultural que ha convertit el malestar en tabú i les seves conseqüències en patologies inventades. En aquest context, mostrar la realitat d’una guerra equival a trencar un pacte implícit: el de no exposar ningú a emocions que no pugui gestionar de manera instantània.
La combinació d’aquests dos factors genera un cercle viciós. Com que el públic s'escandalitza —o ho fa veure— davant d'imatges dures, els mitjans les eviten. Com que els mitjans les eviten, el públic perd encara més la capacitat de comprendre la guerra com un fenomen real i espantós. I com que la guerra es percep de manera abstracta, esdevé més fàcilment instrumentalitzable. La distància emocional entre la societat i el conflicte creix, i d'aquesta manera minva la pressió necessària per exigir responsabilitats, per buscar solucions o simplement per entendre les conseqüències concretes de decisions geopolítiques abstractes. Tot plegat té implicacions profundes i de llarg recorregut. Una societat que no veu la guerra no pot entendre-la, i una societat que no entén la guerra és més vulnerable a la manipulació, a la indiferència i a la deshumanització.
És probable que algunes de les imatges més esgarrifoses que s'han publicat mai a Europa en temps de pau fossin les de la tragèdia del càmping Els Alfacs de l'onze de juliol del 1978. Va ser una decisió radical de la revista Interviú. Jo acabava de fer 14 anys i les recordo perfectament. Per sort, una cosa així ara resultaria impensable. Aquelles imatges de veritable malson no tenien cap justificació informativa i vulneraven preceptes ètics elementals. L'accident d'un camió carregat de propilè va tenir conseqüències terribles, 215 morts, però, al cap i a la fi, va ser això: un accident fortuït. Una guerra no és de cap manera un accident fortuït. És el resultat d'una decisió premeditada que afecta la vida de persones innocents. Per tant, el dilema no és mostrar o no mostrar imatges violentes —aquesta perspectiva immadura i neopuritana ja no té cap justificació racional—, sinó si aquestes imatges contenen elements que ajuden a entendre, o no, una situació determinada i, en conseqüència, permeten prendre decisions polítiques que no han de ser per força agradables. Cal parlar-ne més, de la immaduresa generalitzada. Ara mateix explica moltes coses. Massa i tot.
