Columna completa d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) publicada sota la rúbrica diària “Glosari” a La Veu de Catalunya (9-XII-1907). Avui fa cent quinze anys de la publicació d’aquest article d’Ors que augurava l’esclat de la guerra trenta anys després entre el que ell anomenava “l’Espanya casticista” i “l’Espanya europeïsanta”.
El nostre “Pol” [el periodista Ferran Agulló (Girona, 1863 - Barcelona, 1933)] me recomanava, dissabte, que cerqués la filiació ideal d’una teoria, apuntada, tot passant, pel senyor Salaverría [l’escriptor José Maria Salaverría, (Vinaròs, 1873-Madrid 1940)], en El Mundo –El Mundo de Madrid, s’entén– i en què es parla de la Guerra Civil com d’una cosa nacionalment salvadora... –No crec que fos necessari anar gaire lluny per a trobar els antecedents filosòfics d’aquestes doctrines. El nom de Novicow [el sociòleg Jacques Novicow (Istanbul, 1849-París, 1912)] m’acut desseguida a la memòria. I, sense necessitat de major precisió, pot recordar-se l’existència de tota una escola germànic-russa, més o menys inspirada en les nocions fonamentals del materialisme i del nietzscheanisme, que deriva, del fet d’una hostilitat interior en els pobles, un sistema enter de dret polític. Segons aquest sistema, qualsevulla constitució nacional, per a ser una vera i estable constitució nacional, representa “la organisació d’una victòria”. –Victòria que, naturalment, suposa vencedors i vençuts. Resultant plasmat el nou organisme polític per la fixació del domini del grupo social vencedor sobre el grupo social vençut. Sospito que recordar això pot ser una cosa sumament oportuna en l’actual situació d’Espanya. Foc de projectils intel·lectuals se dispara ja contra el Catalanisme; i una acumulació de fenòmens nous, poc esperats dos anys enrere, fa esperar l’adveniment, dins la general consciència espanyola, d’un intens fenomen de divisió moral, parell al que el procés Dreyfus [cas del militar Alfred Dreyfus (Mulhouse, Alsàcia, 1859-París, 1935) acusat d’espionatge sense proves] provocà dins la consciència francesa. Segurament –ab independència del cas nostre– una gran lluita s’entaularà entre l’Espanya casticista, ab un nucli basc de defensa, i l’Espanya europeïsanta, ab un nucli catalanòfil d’agressió... Per a aquest cas, no serà inútil saber que el fonament de les organisacions futures ha de ser del domini del grupo social vencedor sobre el grupo social vençut. Però totes aquestes previsions semblen absentes de l’article del senyor Salaverría. Lo de “batallar entre nosaltres” no és, dins ell, sinó una boutade de superficial dionisisme en flagrant contradicció ab el reste. I en “Pol”, mon enginyós amic, ha encertat el califi catiu, a l’anomenar el conjunt “deliciós”.
