Guerra comercial i disfunció financera global
La Unió Europea s’endinsa una mica més en l’era de la inseguretat econòmica. El comissari europeu de Comerç, Maros Sefcovic, negociador en cap de la UE amb els Estats Units, afirmava aquest dilluns que l’amenaça del 30% d’aranzels sobre els productes europeus eliminaria el comerç transatlàntic. Tot i que Brussel·les assegura que encara confia en un acord abans de la nova data límit de l’1 d’agost, enllesteix també un segon paquet de represàlies comercials per si les negociacions fracassen novament. La incertesa d’una possible guerra comercial ja comença a fer-se sentir. El creixement global es podria quedar, aquest any, al nivell més baix des de la crisi financera del 2008. El Banc Mundial ha revisat a la baixa les seves previsions i el degoteig d’anuncis d’increment d’aranzels duaners que arriben de Washington augmenten les incerteses sobre un sistema econòmic ja prou fràgil. Les importacions dels Estats Units també comencen a notar un cert alentiment.
L’ordre econòmic mundial està en plena transformació. Però el resultat final de les disputes aranzelàries accelerades des del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca serà determinant en la reconfiguració del sistema comercial internacional. El desafiament nord-americà a un sistema multilateral, amb les seves institucions i regles, que es va dissenyar a mida dels Estats Units, comporta uns costos globals: en termes d’hegemonia (amb una Xina que rivalitza amb els EUA com a potència dominant); de costos sobre els béns públics, i en les infraestructures de la globalització (sigui en l'estabilitat financera o en la seguretat de les rutes del comerç marítim).
Però, molt abans de Trump, el sistema ja havia entrat en crisi. Unes estructures creades per països occidentals després de la Segona Guerra Mundial i abans dels processos de descolonització del segle XX han acabat convertides en una cotilla incapaç d’adaptar-se a la realitat internacional del present. El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, assegurava ja el 2022 que “el món està paralitzat per una colossal disfunció global” i que cal un nou Bretton Woods on els països acordin una nova arquitectura financera internacional que reflecteixi les realitats econòmiques i les relacions de poder actuals. L’arquitectura financera global ha quedat “obsoleta, disfuncional i injusta, incapaç d'adaptar-se a la multipolaritat del segle XXI”, reconeixia Guterres. I tot això passa amb uns Estats Units globalment més febles i una Xina que exerceix de poder hegemònic global i afavoreix la seva pròpia institucionalització alternativa.
La confrontació entre Pequín i Washington és al cor de la guerra comercial. La tendència, compartida per demòcrates i republicans i ara accelerada per Trump, de desacoblament entre les dues grans potències globals accentua el risc d'apujar el volum de la disrupció global. L’impacte geopolític dels aranzels ja se sent al continent asiàtic. El Japó, Corea del Sud i el Vietnam –països que noten l’alè de l’assertivitat regional de la Xina– es veuen ara penalitzats en les seves relacions comercials amb els Estats Units.
El Sud Global, per la seva banda, no té gens d'interès a veure’s atrapat en una guerra bilateral entre els Estats Units i la Xina. I la UE s’ha quedat sense el seu aliat tradicional. Europa només pot sobreviure dins un marc multilateral de regles que funcionin, però el pes de la desconfiança entre grans potències s’ha convertit en un factor clau de les relacions geoeconòmiques globals.
La sensació d’incertesa –pendent de la volatilitat que emana del Despatx Oval– ho impregna tot. Els EUA continuen sent l'economia més gran del món, que representa el 26% del PIB mundial en valor de mercat. Però segons càlculs publicats per Creon Butler, expert del Chatham House, aproximadament el 80% del comerç mundial ja no toca directament els EUA i la major part continua duent-se a terme sota les normes de l'Organització Mundial del Comerç. Assistim a un canvi de dominis en el comerç i la inversió globals; a una transformació en les interdependències entre països. Malgrat totes aquestes incerteses i la disfuncionalitat del sistema, la globalització no s’ha aturat sinó que es reconfigura. Els fluxos comercials directes entre els Estats Units i la Xina i entre la Unió Europea i Rússia s’han reduït i, en canvi, creixen les inversions al Sud Global. Hi ha una diversificació d’aliances. Les cadenes de subministrament s’escurcen i es reorienten cap a socis comercials geopolíticament més pròxims. El món busca alternatives fiables a la incertesa.
