22/04/2022

La guerra i la veritat

4 min
Membres del servei de les tropes prorusses condueixen un vehicle blindat durant el conflicte entre Ucraïna i Rússia prop de la ciutat portuària del sud de Mariúpol.

Es diu que una de les primeres baixes en qualsevol guerra és la veritat, i el cas del conflicte entre Rússia i Ucraïna no n'és cap excepció, de manera que jo mateix he participat en discussions acalorades on s’han contraposat visions radicalment diferents. Simplificant, es poden agrupar en tres “relats”.

L’ortodox a Occident –el que transmeten els nostres governs i la major part dels mitjans de comunicació– és essencialment un relat de bons i dolents d’acord amb el qual Putin està provant de reconstruir un imperi perquè és un admirador d’Ivan el Terrible i de Stalin i perquè considera que el desmembrament de l’imperi soviètic va ser una catàstrofe geopolítica i que Ucraïna és una nació artificial que forma part de Rússia. A més, Putin consideraria perillosíssim que Ucraïna reeixís a convertir-se en una democràcia liberal integrada a la Unió Europea perquè això qüestionaria el model autoritari que ell exerceix a Rússia. Per la banda ucraïnesa, es tractaria d’un poble que lluita per la seva existència com a nació independent i democràtica sota el lideratge d’un heroi.

Els paral·lelismes amb l’inici de la Segona Guerra Mundial són freqüents en aquest relat. Es recorda que Hitler va començar annexionant-se territoris ètnicament alemanys (Àustria i els Sudets) abans d’envair Polònia i la resta d’Europa de l’Est, i que el Regne Unit va resistir no perquè pogués guanyar, sinó perquè –en frase de Churchill– els països que cauen lluitant es tornen a aixecar, mentre que els que es rendeixen sense fer-ho no s’aixequen mai més.

Aquest relat justifica que els governs occidentals estiguin subministrant armes a Ucraïna i que, un altre cop, ens preparem per a una llarga guerra freda contra Rússia que té com a objectiu tornar a escanyar-la econòmicament, perquè, si bé Ucraïna no pot guanyar la guerra contra Rússia, Moscou tampoc pot guanyar una guerra freda contra Occident.

Un relat alternatiu és el que encapçala el politòleg John Mearsheimer. Parteix de la base que la prioritat de qualsevol estat és garantir la seva supervivència i que tots se senten amenaçats pels veïns amb independència del color polític i de l’actitud dels seus dirigents (que poden canviar en qualsevol moment). En el cas de Rússia, es tracta d’un estat territorialment immens (el quàdruple de la Unió Europea) però demogràficament feble (la seva població és menor a la suma de les d’Alemanya i França). Per tant, amb una enorme dificultat per defensar les seves fronteres i obsessionat pel control de l’istme de terres planes que s’estén entre els mars del Nord i Negre.

D’acord amb aquest relat, Rússia està actuant reactivament a l’ampliació de l’OTAN a les repúbliques exsoviètiques situades en aquest istme i, sobretot, a l’amenaça que s'expandeixi a Ucraïna, i el seu l’objectiu seria crear una zona neutral entre les seves fronteres i els míssils de l’OTAN. Si bé l’agressió seria condemnable moralment, s’hauria pogut evitar si l’OTAN hagués entès que era inevitable que Rússia se sentís amenaçada per l’expansió. En suport d’aquest relat es recorda que els EUA de Kennedy no van permetre la instal·lació de míssils soviètics a Cuba.

Si estirem aquest raonament –cosa que no fa Mearsheimer– arribarem a la conclusió que era del tot racional que les repúbliques exsoviètiques s’integressin a l’OTAN per protegir-se de Rússia, que el que havia de fer Ucraïna era integrar-s’hi abans que Rússia es refés de la seva profunda crisi, i, finalment, que la guerra seria conseqüència d’aquella indecisió.

Finalment, el tercer relat parteix de la base que la guerra va començar el 2015 i que el responsable seria l’estat ucraïnès i la seva política russòfoba. Es recorda que les poblacions tant de Crimea com del Donbass van manifestar reiteradament la seva voluntat d’obtenir una autonomia que els permetés exercir una política cultural russòfona, que Ucraïna es va comprometre en els Acords de Minsk a garantir-la però que no va complir-los i, finalment, que la invasió russa s’hauria desencadenat per neutralitzar una imminent invasió de les repúbliques secessionistes de Donetsk i Lugansk per part de l’exèrcit ucraïnès. D’acord amb aquest relat, l’agressor seria Ucraïna, i Rússia estaria defensant una població oprimida per raons culturals.

Davant aquesta disparitat de relats, la meva opinió és que no es tracta de triar entre l’un o l’altre, perquè tots tres contenen una part de la veritat, però que aquesta complexitat no ha de ser motiu per deixar de prendre partit. Amb independència dels errors occidentals, crec que el món serà un lloc millor si Rússia acaba derrotada perquè espero que aquest cop –com es va fer amb Alemanya en acabar la Segona Guerra Mundial– els europeus tinguem la clarividència d’integrar Rússia en el nostre món, que mai no hauria hagut de deixar de ser el seu. Per contra, em temo que aquesta integració serà impossible si és Rússia qui guanya.

Miquel Puig és economista
stats