Les guerres de l’aigua
SEGURETAT. La presa de Mossul és una bomba de rellotgeria. És el dic més gran de l’Iraq. Una obra faraònica, símbol del poder del règim de Sadam Hussein, que conté més de 12.000 milions de metres cúbics d’aigua, estratègics per al subministrament elèctric que alimenta una tercera part del país, el reg de les zones agrícoles a la vora del Tigris i l’aigua potable de la tercera ciutat més gran de l’Iraq. Però també és una amenaça en forma de tromba d’aigua que podria arrasar Mossul i arribar a negar una part de Bagdad. La presa ja va ser un dels objectius de les forces especials nord-americanes que van envair l’Iraq el 2003 i es va tornar a convertir en la prioritat dels bombardejos ordenats per Barack Obama contra l’Estat Islàmic, que havia pres el dic. Els Estats Units tornaven a entrar en conflicte a la regió, primer de tot, per aturar el control estratègic de l’aigua que havien aconseguit els jihadistes.
A Síria i a l’Iraq, l’aigua és una arma de guerra. Des de l’inici de la revolta contra Baixar al-Assad, les forces del règim han atacat deliberadament xarxes d’aigua i han utilitzat els talls de subministrament per escanyar barris rebels i castigar la població civil.
Al Pròxim Orient tenir aigua és una qüestió no només de desenvolupament, sinó també de seguretat. L’ex primer ministre israelià, Ariel Sharon, explicava a les seves memòries que un dels principals motius de la Guerra dels Sis Dies del 1967 va ser per guanyar més control sobre l’aigua.
DISPUTES. L’aigua és motiu de conflicte. Ho és arreu del món. Les guerres de l’aigua tensen fronteres, esgoten recursos o provoquen epidèmies i pobresa. Entre Etiòpia, Egipte i el Sudan, per les aigües del Nil; entre Laos, Cambodja i el Vietnam, per les aigües del riu Mekong; entre l’Uzbekistan, el Turkmenistan i el Kazakhstan, pel mar d’Aral -que avui ja només ocupa un 10% de la seva superfície original-. Cent milions de xinesos depenen del riu Groc, un cabal sotmès a la creixent industrialització, als regadius de l’agricultura i a la pressió urbanística.
L’aigua és, per a molts experts, el recurs més important del planeta.
OR BLAU. Ja hi ha més gent al món amb telèfon mòbil que gent amb aigua corrent a casa.
Tres mil milions de persones no tenen accés a aigua potable i l’impacte del canvi climàtic empitjorarà la situació. L’últim informe dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units, que marca les prioritats de l’espionatge nord-americà per als pròxims anys, equipara els perills del canvi climàtic a la proliferació d’armes de destrucció massiva, el terrorisme o els ciberatacs a les infraestructures vitals d’un estat.
La revista Forbes advertia a l’inici del mil·lenni que l’aigua (l’or blau, com l’anomenen) serà al segle XXI el mateix que el petroli va suposar al segle XX. I, com en les guerres pel cru, que es lliuren en camps de batalla però també en despatxos, en conflictes empresarials i en balls d’aliances polítiques, en les guerres de l’aigua no només s’ha de seguir els cabals dels rius, també cal seguir els diners. La compra de terres cultivables s’ha convertit en l’últim gran negoci especulatiu, sobretot en aquest context alcista dels preus dels aliments i de les primeres matèries.
Si dibuixéssim un mapa del món segons el consum d’aigua, tota l’Àfrica subsahariana seria només una fina línia gairebé inexistent. Tot i això, grans multinacionals, fons d’inversió i governs estrangers estan comprant o llogant terres de conreu riques en recursos hídrics al continent africà. Qui controla l’aigua, controla la guerra, diuen els experts. I, segons les Nacions Unides, l’any 2025 hi haurà trenta països amb escassetat d’aigua. Molts d’ells són justament a l’altra banda del Mediterrani.
