Guia pràctica per entendre Vox
Diumenge a la nit el 30 minuts ens oferia Anatomia de Vox. El títol no enganyava: una dissecció acurada de les dinàmiques de propaganda del partit i el perfil dels seus votants. El que el feia diferent d’altres reportatges que hem pogut veure en la mateixa línia era la premissa inicial de definir l’extrema dreta sota uns paràmetres més actuals. Primer ho feia a partir d’una frase del periodista Xavier Vinader, que va morir el 2015. La seva sentència, per tant, tenia alguna cosa d’advertència visionària: no estem parlant dels estereotips del feixisme tradicional sinó d’una versió més ben camuflada “que vesteix d’Armani, Gucci o Prada”. I era en aquesta línia que el reportatge es feia molt interessant. En la línia de descobrir aquesta nova disfressa de l’extrema dreta, la dreta extrema, la nova dreta o la dreta populista, segons les etiquetes que cadascú decideixi posar-li, però que, en definitiva, sempre és un paraigua per al racisme, la xenofòbia i el totalitarisme. “Fa dècades que l’extrema dreta sap que el feixisme i el nazisme no són un bon màrqueting”, deia un dels especialistes consultats. “El servei d’ordre de Vox no permet que hi hagi expressions formalment de l’extrema dreta en els seus mítings”, deia un altre. Per tant, aquesta Anatomia de Vox aprofundia en les subtilitats d’aquest partit: l’ús del llenguatge, els plantejaments intel·lectuals, la conducta dels seus líders en campanya, l’oportunisme en els conflictes socials...
El reportatge va tenir l’encert de voler conèixer de prop el barri de Rocafonda a Mataró, on en les darreres eleccions a Catalunya hi va haver un gran nombre de votants de Vox. De mans d’alguns membres de la comunitat veïnal mirava d’entendre el perquè d’aquestes simpaties pel partit. L’exercici servia per entendre que l’auge de Vox no és només per afinitat ideològica sinó que en molts casos té l’origen en una conflictivitat social que l’extrema dreta està sabent aprofitar venent falses solucions que crispen encara més la convivència.
Anatomia de Vox tenia múltiples subtileses a nivell d’imatge i cedia part de la interpretació a l’espectador, especialment a l’hora de valorar les declaracions dels simpatitzants de Vox. El reportatge analitzava amb claredat i concreció els perfils econòmics dels seus votants, la distribució geogràfica a Catalunya, la procedència política dels seus nous integrants, els paral·lelismes amb altres partits d’extrema dreta, l’enfocament periodístic que se li ha de donar. El mateix reportatge es preguntava si s’havia de dedicar un reportatge com aquell a Vox. És molt difícil establir un barem general per saber quan i com parlar de l’extrema dreta, però el cert és que si és d’una manera tan acurada i aconseguint mostrar les seves dinàmiques més subtils i tòxiques, per descomptat que és necessari. Sobretot perquè essent un reportatge equilibrat en punts de vista, profund en l’anàlisi i amb un to molt serè i reflexiu arribava a unes conclusions que vaticinaven una deriva global que espantava una mica. I si fa por, cal parlar-ne.
