El racionalisme arquitectònic a Catalunya (1962)
Peces històriques
De l’article de l’arquitecte Oriol Bohigas (Barcelona, 1925 - 2021) a Serra d’Or (X-1962). Avui s’escau el centenari del naixement de Bohigas, figura rellevant en l’univers cultural català de l’últim terç del segle XX. Coneixia a fons la tradició de l’arquitectura en aquest país i la interpretava amb una sensibilitat social incisiva, inquieta, progressista, hereva del mític GATCPAC dels temps de la Generalitat republicana.
El racionalisme, a Catalunya, no solament té una extensió proporcionalment superior a la que té en molts altres països, sinó que, a més, hi acusa una personalitat ben característica. Si volíem definir-ho a correcuita, diríem que el nostre racionalisme té dos trets fonamentals: la lluita constant per alliberar-se de qualsevol formalisme i la continuïtat d’una certa tendència expressionista. La manca de formalisme és realment interessant de constatar. En un moment en què el prestigi de Le Corbusier queia com un pes aclaparador sobre tots els nostres arquitectes, gairebé sempre van saber resistir a una simple imitació formal raonant seriosament les solucions i adaptant-les a les circumstàncies del país. Això no vol pas dir, naturalment, que no mantinguessin l’actitud polèmica del funcionalisme, de la industrialització, dels estàndards. Però potser, llevat de la casa Vilaró, totes les obres del GATCPAC [Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània] estan molt arrelades, no solament en el planteig general, sinó àdhuc en el mateix detall dels materials: la utilització dels vidrats i la rajola de València, el respecte per la pedra i la ceràmica, el manteniment dels oficis i les tècniques tradicionals allà on res no aconsellava d’engegar prototipus industrials. Segurament el punt culminant d’aquesta intenció són les admirables casetes del Garraf, cobertes amb volta, en les quals el racionalisme troba per primera vegada un entroncament molt feliç amb les tradicions populars. És clar que en aquest tema també podríem retreure el precedent de Le Corbusier, tan lligat als homes del GATCPAC. Per exemple: el projecte de la casa Errazuris, a Xile (1930), i la casa Mandrot, a Toló (1930-31). Però aquesta posició, en el mateix Le Corbusier, no s’acusa fins cap a l’any 35, amb la caseta de cap de setmana als afores de París, coberta amb voltes, i la de pedra i fusta a aux Mathes (Ocean). Notem, això no obstant, que és posterior a les col·laboracions amb el GATCPAC i al període en què Sert va treballar al seu despatx. És molt possible –i algunes altres notícies també ho confirmen– que aquest camí cap a les essències de l’arquitectura popular sigui una aportació directa del racionalisme directa del racionalisme català, bé que canalitzat pel fabulós poder de síntesi de Le Corbusier. Pel que fa a la tendència expressionista dins la rigidesa formal de l’estil, cal considerar, per exemple, la casa de Rodríguez Arias, a la Via Augusta. Potser cap obra racionalista no té tanta llibertat expressiva amb uns mitjans tan limitats. [...] Podríem trobar en altres obres aquest punt de pebre d’un expressionisme contingut. ¿Era simplement el resultat de tenir tan a la vora la història triomfant del modernisme, l’exemple absorbent d’un Gaudí arrauxat? [...]
