En una habitació impròpia
No vaig poder evitar, un dia que anava en tren, veure la pel·lícula sobre Margaret Thatcher que protagonitzava Meryl Streep. Em va semblar la cosa més pelleringosa que havia vist en molt de temps. La directora volia mostrar-nos la diferència entre la Dama de Ferro que havia estat en públic i la vella entranyable que era en privat. Així, doncs, es recreava en una Thatcher que no volia acceptar que el seu marit ja era mort i que parava taula per a tots dos com si hi fos. I vinga música minimalista. I vinga monòlegs de la Meryl Streep retraient-li a l'home imaginari que menjava massa mantega. Diria que els espectadors estem molt acostumats a detectar la trampa de la grogor quan veiem per la pantalla segons quin tipus d'imatges pretesament impactants, però ens costa molt més detectar la trampa de la pelleringa quan veiem imatges pretesament poètiques. En fi, ja es poden imaginar que, en contrast amb aquests moments, les escenes de "fortalesa" de la política quedaven trencadores i feministes. Declarava la Guerra de les Malvines i et mories d'enveja.
Si els parlo d'aquesta pel·lícula és perquè, mentre la veia, no podia oblidar una escena -aquesta real- també protagonitzada per ella. Va ser quan va rebre Augusto Pinochet a la casa de Virginia Woolf. I recordo molt bé els elogis que li va dedicar. Li va agrair que hagués "donat una Constitució a Xile" i hi hagués "encetat una nova era de democràcia". Avui llegirem a la premsa tot d'articles dels cadells que elogien la figura de la Thatcher, tan important alhora que controvertida, etcètera. Ho han fet, ja ho entenc, per fer bullir l'olla, per dur la contra, per tenir forat i perquè elogiar els de dretes civilitzats sempre et fa semblar un llest amb ànima lliure. De fet, si t'abandones, Pinochet també sembla un avi entranyable en aquella escena.
