El problema de l’accés a l’habitatge està guanyant tal preeminència pública que reclama més dades, més reflexió i més anàlisi per no donar cops a cegues. Recordo alguns fets que es poden quantificar.
La Catalunya dels sis milions d’habitants va ser una realitat demogràfica des de l’any 1980 fins a l’any 2000. Van coincidir poblacions estables, sense immigració ni emigració significatives, i una reducció de la taxa de natalitat que va portar a una estabilitat demogràfica històricament excepcional. La incorporació a la Comunitat Econòmica Europea va donar un fort impuls al creixement econòmic –millora del PIB per càpita– sense incorporació d’immigració. Va ser una edat daurada i probablement no es va ser prou conscient de com n’era, d’irrepetible. L’accés a l’habitatge no era un problema públic.
La immigració va créixer molt des del mateix moment de la incorporació a l’euro i va donar lloc a un cicle de creixement demogràfic, amb una forta demanda d’habitatge, a la qual va respondre una oferta que va ser finançada generosament per les entitats financeres, principalment per les caixes d’estalvis. Però la crisi financera del 2008 ho va escombrar tot, com una gran riuada, i va empobrir Catalunya durant uns vuit anys. N’han passat vuit més i molts paràmetres no s’han recuperat. Per descomptat, durant els anys 2008-2016, i encara més endavant, no es parlava de crisi de l’habitatge. Però una nova onada d’immigració, simultània a una forta devaluació salarial facilitada per la reforma laboral del PP del 2012, va trencar els equilibris del mercat d’habitatge.
A la darrera edició corresponent a l’any 2023 del valuós Informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya, preparat per la secretaria d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, hi ha, com a totes les anteriors edicions, una formidable història de què ha passat amb tots els elements que incideixen en l’habitatge. En vull subratllar uns pocs, que criden poderosament l’atenció a qui consulti aquest informe.
El primer es resumeix espectacularment amb les dades següents. A la Catalunya dels sis milions es construïen i s’acabaven entre trenta mil i seixanta mil habitatges anualment (p. 35, G.1.1). Durant la bogeria especulativa dels anys 2002-2006, es van arribar a iniciar cent vint mil habitatges anuals, però mai se'n van acabar més de vuitanta mil en un any. La crisi va ensorrar les iniciatives de construcció de nous habitatges. L’any 2013 només se'n van iniciar 3.036. L’any 2023 només se n'han iniciat 14.418 (p. 35, Q.1.1), ben lluny dels trenta mil, quaranta mil, cinquanta mil o seixanta mil que van iniciar-se entre el 1990 i el 2008. Fa quinze anys que es construeix molt poc habitatge nou a Catalunya, mentre que en els darrers vuit anys la població ha crescut a un ritme molt fort.
El mateix informe dedica molta atenció al mercat de lloguer. Descobrim, com es podia esperar, que el nombre d’habitatges que es lloguen cada any s’ha comportat al revés que la construcció de nous habitatges (p. 79, G.3.2.4). Els habitatges de lloguer van pujar molt durant la crisi immobiliària i financera (dels trenta mil de l’any 2000 als cent cinquanta mil del 2013) i s’han mantingut en quantitats semblants des d’aleshores.
I a quant es lloguen? L’Informe ens ho mesura des de l’any 1984 per a la ciutat de Barcelona. Elabora una sèrie de lloguer mitjà per m² i mes (p. 79, Q.3.2.3), a euros corrents, que presenta exactament el perfil de la conjuntura, acusant les crisis dels darrers quaranta anys: la postolímpica, la immobiliària i financera i el gran tancament durant la covid. Amb un rigor admirable es preocupen per transformar –deflactar– els euros corrents en euros constants. El que en surt (p. 80, G.3.2.5) és espectacular: des del pic del 1992, els nous pics que es poden detectar són pràcticament idèntics. O sigui, fa més de trenta anys que els lloguers mitjans a la ciutat de Barcelona han variat molt poc en termes reals.
Ho he pogut ratificar buscant com s’ha comportat a Catalunya l’índex del cost (lloguer) de l’habitatge dins de l’índex del cost de la vida (ICV): entre desembre del 2008 i desembre del 2024 tots dos pugen un 38%. Fins i tot si mirem com es comparen l’índex del preu de l’habitatge (compravendes de nou i usat) i l’ICV, ens trobem que entre les mateixes dates, quan l’ICV puja un 38%, l’índex del preu de l’habitatge només puja un 14%. No sembla que el problema de l’habitatge sigui culpa del seu preu.
En una altra gràfica espectacular (p. 101, G.4.2.1), es veu clarament com ha estat de minúscula la promoció d’habitatge amb protecció oficial després de la crisi immobiliària i financera, o sigui, des del 2010.
Resumint: de les dades podem deduir que estem atacant a qui ens pot ajudar a resoldre el problema de l’habitatge. La solució no sembla que pugui venir de més controls i restriccions a la iniciativa privada, tant de construcció com de lloguer, sinó de més incentius, i també de més iniciativa pública.
