Haití, emergència crònica i oblidada
Haití viu una crisi sense precedents. Es tracta d’una suma de crisis superposades i una combinació d’amenaces que posen en perill, més que mai, la seguretat i el benestar dels infants: violència armada, desplaçaments forçats de la població i col·lapse dels serveis bàsics en un context de pobresa extrema. A tot això cal afegir-hi els desastres naturals, als quals el país és procliu, i que debiliten les seves ja tocades infraestructures i la seva capacitat de reconstrucció.
La situació ha empitjorat d’un parell d’anys ençà amb la intensificació dels grups armats que, a hores d'ara, ja tenen ocupada la capital, Port-au-Prince, i van escampant el terror cap a altres departaments del centre i nord del país. L’escalada de violència d’aquests darrers mesos ha provocat un increment de les persones desplaçades, fins a arribar als 1,4 milions en un país d'11,8 milions. Més de la meitat són infants, una xifra que s’ha duplicat en el darrer any i que és la més alta registrada fins ara. Són nens i nenes que no només fugen de casa seva, sinó que deixen enrere el seu barri, la seva escola i els seus amics i familiars, empesos cap a la inseguretat absoluta. Imaginem l’impacte que això té en la vida d’un infant.
Les famílies marxen per por de la violència i dels segrestos, i s’instal·len en campaments improvisats en escoles i edificis públics, o a casa de familiars en zones més segures. Es calcula que ja hi ha més de 246 d’aquests campaments, que no són fixos perquè les persones s’han d’anar movent cap a nous indrets a remolc de la pressió dels grups armats. Quan una escola passa a fer de refugi vol dir que s’hi interromp l’activitat educativa. El curs passat van tancar 1.600 centres: o bé abandonats perquè es trobaven en zones perilloses, o bé per ser ocupats per bandes o per persones desplaçades. Això va suposar que 250.000 nens i nenes deixessin de tenir accés a l’educació.
Fa dos anys, un d’aquests espais de refugi era un institut de secundària. Ara 8.000 persones viuen amuntegades en el que eren les aules, en espais dividits per teles i plàstics, sense intimitat i en condicions precàries, i on les organitzacions d’ajut humanitari s’esforcen per proveir aigua potable i atenció mèdica per mitjà de clíniques mòbils. Òbviament, es tracta de llocs que no disposen de mesures de protecció i que deixen els nens, les nenes i les dones molt exposats i en risc de violència, d’explotació i d’abusos.
Els efectes dels desplaçaments són devastadors en termes humanitaris, però una de les pitjors seqüeles de la violència armada és el reclutament de nens i nenes, una pràctica que sembla no tenir aturador. L'Unicef estima que entre el 30% i el 50% dels membres dels grups armats són menors de 18 anys que poden ser reclutats a la força, per desesperació o manipulació, o per estar immersos en el mateix ambient de violència. Un cop captats els utilitzen com a vigilants o missatgers en el seu pas d’iniciació.
Per a l'Unicef, desmobilitzar i reintegrar els infants vinculats a grups armats és una prioritat. En un dels centres d’acollida, on sorprèn trobar nens de curta edat, un equip de terapeutes i educadors atén nois, i també algunes noies, i els donen un suport psicosocial que els ajudi a superar els quadres de violència i abús que hagin patit en la seva experiència en les bandes. El Jean, de 15 anys, fa quatre mesos que va arribar al centre. Havia fet d’informador i havia vist com altres nens portaven i usaven armes. Ara el que desitja és tornar amb la seva família i a l’escola. De fet, al centre es fa un rastreig de les famílies per intentar reunificar-les. Però no és una tasca fàcil: de vegades no són acceptats, precisament pel seu pas per un grup armat, especialment en el cas de noies amb fills, tot i ser fruit d’una violació.
La violència i el bloqueig dels serveis bàsics i de les rutes humanitàries tenen també greus conseqüències en la salut: la meitat de la població haitiana pateix inseguretat alimentària aguda –1,2 milions són nens i nenes de menys de 5 anys–, mentre que més d'un milió necessiten aigua potable i serveis de sanejament.
La prioritat ara a Haití és salvar vides i mitigar els efectes de la violència. La manca de recursos i la inseguretat dificulten l’assistència humanitària, i són els infants qui paguen el preu d’uns pressupostos cada cop més reduïts. Sense els fons suficients, caldrà triar, limitar les intervencions i prendre decisions difícils per articular respostes i solucions duradores en un entorn volàtil i complex com aquest.
