“¿Que hay alguien más?”
Fins i tot abans de veure l’entrevista de Tucker Carlson a Vladímir Putin estava clar que allò no seria periodisme sinó propaganda amb aparença d’entrevista. Si s’hagués tractat d’una entrevista de debò, amb preguntes incòmodes i rèpliques a punt, Putin no l’hauria concedit, com no n’ha concedit cap a cap mitjà occidental des de la invasió d’Ucraïna.
L’únic que en podia sortir era el que va acabar sent, un producte audiovisual destinat a deixar que el president rus s’adrecés als nord-americans per dir-los que el millor que pot fer un país tan endeutat com els Estats Units és deixar d’ajudar Ucraïna. Putin va deixar botant una pilota perquè els votants americans del novembre la rematin a gol: amb Trump les relacions serien millors (especialment per a Rússia, perquè Trump no és un entusiasta de l’OTAN, precisament).
O sigui que en lloc de posar Putin davant de les seves contradiccions, va ser Putin qui va posar els Estats Units de Biden davant de les seves. I d’això, Putin en sap, perquè el Kremlin sempre ha estat el dolent de la pel·lícula occidental, per demèrits propis i per omnipotència de l’aparell propagandístic nord-americà, i el president rus, el que sigui, sempre té la llista de greuges a punt. I perquè Rússia, com qualsevol altre país al món, té les seves raons històriques i els seus interessos geoestratègics. Una altra cosa és que el portaveu d’aquestes raons sigui avui un president que empresona l’oposició política, silencia els periodistes fins a la mort i prohibeix qualsevol manifestació de la gent en contra.
Mentre s’emetia el simulacre d’entrevista del telepredicador supremacista i amic de Vox, Biden tornava a repapiejar just quan volia defensar-se d’un informe que el descriu com un home que repapieja. Saben aquell que diu “¿que hay alguien más?”
