30/09/2022

Els helicòpters invisibles

1 min

A primera hora de la tarda de l’1 d’Octubre, a la porta del meu col·legi electoral, una dona que em va reconèixer em va cridar pel nom i va dir-me tota ufana, davant de tothom: “¡No iba a votar, però después de lo de esta mañana he decidido venir y he venido a votar que sí!”

Quan l’organització pacífica popular és contestada per violència policial, la dignitat s’encomana i qualsevol persona que ho vegi a qualsevol lloc del món sap de quina banda està. I és per això, entre altres coses, que el dia 3 el país es va aturar. Un diria que això deu ser eixamplar la base. 

Eren dies de nus a la gola i a l’estómac, de comprovació constant del mòbil, i d’helicòpters sobrevolant constantment els nostres caps. Qualsevol moment de la vida quotidiana tenia de fons un soroll sord, enervant, que posava una nota d’urgència històrica, d’estat d’excepció i de recordatori explícit que estàvem sota vigilància. Sonava una sirena al carrer i semblava que només podia ser una sirena policial.

Durant aquests cinc anys, els helicòpters no han deixat de sobrevolar-nos. N’hi ha de digitals, de judicials, de polítics i de mediàtics. No els veiem, però surten cada dia a fer soroll per dissuadir i per espantar. Naturalment, si ens continuen sobrevolant és perquè saben que hi ha una part significativa de la societat catalana que encara hi és. Nosaltres els sentim i ells ens veuen, com si ens haguéssim aturat en un replà, però la història no s’atura mai.

Antoni Bassas és periodista
stats