A quants àlbums antics de fotografies que corren per les cases no hi deu haver fotos tirades al terrat? Hi pujaven els avis o els pares amb aquelles càmeres amb poca tecnologia disponible (en deien “màquines de retratar”), a trobar la llum que no hi havia al pis perquè la foto no sortís fosca, i un fons sense complicacions que el carrer no podia donar. Suposo que a cada lloc devien buscar la seva referència d’horitzó. A Barcelona estava clara, era la Sagrada Família, amb aquelles quatre primeres torres pelades de la façana del Naixement, al carrer Sardenya, que van ser la imatge de la ciutat durant gairebé quaranta anys. Tan fixada va estar, la imatge, que per a molts barcelonins amb aquelles quatre agulles ja n'hi hauria prou.
Les últimes dècades, les obres han crescut tan de pressa com la canalla, fins avui, en què l’obra de Gaudí ha fet el cim. La coronació arquitectònica a més de 172 metres d’alçada dona a Barcelona un nou motiu de monumental singularitat i referma el paper de la Sagrada Família com a catalana universal de pedra, en un món en què, per més que passin els segles, continua la fascinació pels gratacels.
Ara l’obra haurà de créixer pel carrer Mallorca, assumpte delicat perquè per fer-hi l’escalinata de la façana principal, el temple haurà de sortir per primera vegada de l’illa de l’Eixample on s’ha construït, volar per sobre del carrer i aterrar allà on ara hi ha cases de pisos. Fa anys que s’hi treballa per fer-ho amb acord i compensació, però la polèmica acompanyarà sempre una església tan diferent de tot que per força mai no deixarà ningú indiferent, ni els crítics ni els admiradors.
