Com hem de tractar el facinerós del Kremlin
Durant gairebé dues dècades he mantingut una guerra personal amb Vladímir Putin. Em va tenir deu anys tancat en una presó russa i després em va expulsar del país, amb l’advertiment que, si mai hi tornava, m'esperava la cadena perpètua. ¿Que si conec l'home que m’ha fet tot això? Crec que sí. Per això observo amb desesperació l’estratègia derrotista dels dirigents occidentals, com ara Joe Biden, Emmanuel Macron i Naftali Bennett.
Em resulta difícil valorar què opinen els seus electors sobre l’actuació d’aquests dirigents, però sí que sé el que en pensa Putin, assegut a l'extrem d’aquella taula tan llarga. Els líders occidentals es desplacen a Moscou, li truquen, li demanen que s'aturi, però li asseguren que no hi interferiran i no volen que es prengui determinats moviments com una provocació. Al president rus, tot plegat li sembla una debilitat, i això és summament perillós.
El problema és, en part, que els actuals dirigents dels països occidentals mai han tingut tractes amb mafiosos. La seva experiència i formació és la pròpia de les interaccions entre homes d'estat. El principi en què es basa el seu comportament és que totes dues parts es fan concessions mútues en benefici del seu electorat o la ciutadania. Per a ells, la guerra és dolenta, i l'ús de la força, l'últim recurs.
Però això no val per a Vladímir Putin. Es va formar al KGB, una organització basada en la força i el menyspreu per la llei. Quan, a principis dels anys 90, treballava a l'Ajuntament de Sant Petersburg, s’encarregava de les relacions extraoficials entre les forces de l'ordre i els gàngsters. En aquella època, la imatge que es tenia a Rússia de Sant Petersburg era com la de Chicago durant la llei seca. En lloc de dedicar-se al whisky de contraban, els gàngsters venien droga i petroli.
Els temps van canviar però ell va continuar resolent els problemes de la mateixa manera. Les converses entre els seus confidents i uns delinqüents força coneguts, publicades arran d'una investigació de la Fiscalia espanyola, ens ajuden a entendre que l'assassinat d'Aleksandr Litvinenko i l'enverinament d'Aleksei Navalni i els Skripal –Serguei i Iúlia– es van decidir amb un moviment de cap del padrí. Aquestes actuacions són molt normals als cercles del president, perquè és un mafiós per naturalesa.
Encara que s’hagi mantingut al poder més de vint anys i s’hagi forjat la imatge d'home fort i segur d’ell mateix, un facinerós sempre serà un facinerós a l’hora de jutjar els que l'envolten. Considerar-lo un estadista normal és un error gravíssim. Els socis de Rússia a l’estranger no tenen ni idea de qui és en realitat.
Tinc molta experiència en el tracte amb facinerosos. Després de deu anys a les presons russes puc dir que el més perillós és mostrar-los signes de debilitat o incertesa. Qualsevol pas per aproximar-se a les seves exigències es percebrà com una debilitat, si no va acompanyat d’una clara demostració de força. Seguint aquesta lògica, si els països occidentals diuen que no abandonaran Ucraïna i resulta que això és exactament el que estan fent, la conclusió és que són dèbils. I això augmenta les probabilitats que Putin miri cap a altres veïns, com ara Estònia, Letònia, Lituània i Polònia, que abans també formaven part de l'imperi rus.
Heu d'entendre que ja fa temps que Putin, mentalment, està en guerra, no amb Ucraïna, sinó amb els Estats Units. I ara sembla que els Estats Units i l'OTAN es facin enrere. No és l'únic mafiós que percep així la situació. Altres facinerosos també estan a l’aguait i esperen el seu torn, mentre els ecos de la humiliació dels Estats Units ressonen a tot el món. Transnístria s'agita, als Balcans torna a haver-hi malestar i l'Iran ataca bases nord-americanes. En algun moment, els Estats Units i l'OTAN prendran represàlies però, quan arribi aquell dia, els turmentaran corbs i voltors en diferents regions del món, i Putin trigarà a adonar-se que el contraatac d’Occident va de debò. Perquè entre els mafiosos l'hàbit de la impunitat no es perd tan de pressa. I això vol dir que és probable una guerra pitjor, encara més gran.
Potser no us ho creieu, però penseu-hi: quan va arribar al càrrec, el 1999, Putin va aconseguir fer pujar el seu índex de popularitat amb la guerra de Txetxènia. Va resoldre el problema de controlar el “president interí”, Dmitri Medvédev, entrant en guerra amb Geòrgia el 2008. Després de declarar la guerra per ordre de Putin, Medvédev es va veure obligat a renunciar al seu programa de modernització. Entre el 2013 i el 2014, Putin va resoldre el problema de la caiguda de la seva popularitat apoderant-se de Crimea.
Ara la guerra a Ucraïna eclipsa qualsevol queixa per una dècada de retrocés econòmic. Si se li permet apoderar-se d'Ucraïna, l'economia es continuarà enfonsant a causa de la corrupció i les sancions. I una riuada de taüts tornarà a Rússia, perquè la guerra de guerrilles no es podrà aturar. L'estat d'ànim de la població anirà empitjorant. I el 2024 hi haurà eleccions.
¿I quina serà amb tota probabilitat la solució Putin? Una altra “operació especial”. Com que Moldàvia és massa petita, segurament serà a les repúbliques bàltiques o a Polònia. Si no aturem Putin a l’espai aeri sobre Ucraïna, l'OTAN haurà de lluitar per terra contra el seu exèrcit.
Pel que fa a les armes nuclears, el president rus hi té una psicosi maníaca. Està obsessionat amb esdevenir un personatge històric com Stalin. Ha fet instal·lar una enorme estàtua del príncep Vladímir, el creador de Rússia, davant d’una porta del Kremlin. Però Putin no és cap suïcida; si no, no seuria a l'altre extrem d'una taula de sis metres per mantenir la distància amb els seus camarades. Només recorrerà a les armes nuclears si creu que no hi haurà resposta. Però cada dia que l'OTAN es nega a imposar la zona d'exclusió aèria sobre Ucraïna, creix la seva confiança.
No vull que el meu país s'enfronti a l'OTAN en un conflicte mundial, però parlar amb un mafiós sense una demostració clara de força ens aboca exactament a això, a una guerra.
Copyright The Economist
