La història d’aquest colom
M’assec al banc del parc, entomant el sol, i trec la mena d’amanida i la mena de sushi que m’he comprat per dinar. De seguida els coloms, que s’entretenien fent la putivolta (ells parrupejant al voltant d’elles, elles fugint-ne), veuen que soc una possible font d’aliment. Primer de tot, observen, només. No saben quina humana soc. Potser soc garrepa, potser soc perillosa. Però així que els llanço un bocinet d’arròs ja s’acosten. S’ho mengen tot, els coloms de ciutat. Al banc de més enllà hi ha un pintor (va amb la roba de feina) que els tira hamburguesa.
N’hi ha un, de colom, que va coix. Té la pota ferida irreversiblement. Ja se sap que n’hi ha molts, de coloms coixos, i que no poden arribar tan de pressa com els altres al menjar. Els altres, a més a més, ja veus que els prenen sense miraments allò que bonament han aconseguit. La situació alimentària del colom coix em podria fer pensar en la natura, en l’evolució de les espècies. Perquè tots sabem que els més forts sobreviuen perquè s’alimenten millor i els més dèbils no sobreviuen perquè s’alimenten pitjor. Però hi ha dues variables, que tenen a veure amb els humans, que s’han de contemplar, també, amb permís de Darwin.
La primera variable és la d’ell, la del colom coix. Com que té menys oportunitats que els altres d’arribar al menjar, ho compensa sent molt més agosarat. Se m’acosta més que els altres. S’ha hagut de fer valent. I la segona variable és la humana. Què faig jo, volent i sense voler, i què fa el senyor de l’hamburguesa, volent i sense voler? Doncs llançar-li menjar al dèbil, al coix, perquè hi arribi primer. Ell ho compensa i els humans ho compensem. I pot arribar a passar que el més alimentat (no diré "ben alimentat", perquè no crec que li vagin gaire bé l’hamburguesa i el sushi) sigui precisament el que ho hauria de ser menys. Això em fa pensar que la vida, de vegades, és extraordinària.
