Història d’èxit al Raval
"¿El barri està pitjor o millor, ara que abans?" Un prohom barceloní que va creuar Barcelona des de Sarrià - Sant Gervasi fins al Raval va adreçar aquesta pregunta fa no gaire a Enric Canet, una de les ànimes del Casal dels Infants del Raval. I Canet va respondre sense dubtar que ara està millor, que la quantitat de recursos públics i privats abocats sobre el que només quaranta anys enrere en dèiem Barri Xino, i la consciència ciutadana del que és admissible i el que no, han anat canviant el barri per a bé.
Ho explica el mateix Canet en un llibre que presenta avui, El cel té pigues!, sobre qui i com va tenir la pensada de posar en marxa un casal per a infants l’any 1978, en un local cedit a precari per Socías Humbert, l’últim alcalde del postfranquisme. És un llibre ple del voluntarisme intuïtiu i benintencionat que operava sobre canalla tan abandonada pels carrers que ningú no controlava que anessin a l’escola i alguns no estaven ni inscrits al Registre Civil.
El títol del llibre correspon a la frase d’un nen que, la primera nit que va passar de colònies al Lluçanès, va mirar el cel, va veure-hi estrelles per primera vegada a la vida i li va dir a la monitora que el cel tenia pigues. Avui, el Casal té llista d’espera, i dones i fills que han arribat a Barcelona des de molt lluny aprenen a valer-se per ells mateixos. Una col·laboració no escrita entre els serveis socials, els centres d'assistència primària, les escoles i el mateix Casal fa de xarxa de seguretat. I nens i nenes usuaris d’ahir són avui joves monitors de la canalla que acaba d’arribar.
