Història indígena, història d’un genocidi
Ara, aquell noi amb cara de Marc Márquez i gorra de Make America Great Again que feia mofa d’un nadiu americà en el famós incident del Lincoln Memorial diu que de cap manera volia ser irrespectuós i que el vídeo no mostra tot el que va passar. El que potser no s’imaginava en el moment de fer-se el gallet davant els seus companys d’escola és que la seva imbecil·litat acabaria donant la volta al món i ara, cagat per la dimensió que ha agafat tot plegat, ha decidit donar unes explicacions que sonen al mateix de sempre: el relat segons el qual l’home blanc acaba sent sempre el bo. No puc ni imaginar-me com s’ha de sentir un nadiu americà a l’Amèrica de Trump. De fet, no puc ni imaginar-me com es pot sentir un nadiu en qualsevol racó de les Amèriques dels últims cinc-cents anys.
Curiosament, Capitán Swing acaba de traduir al castellà La historia indígena de Estados Unidos, el llibre de Roxanne Dunbar-Ortiz que hauria de ser de lectura obligatòria a totes les escoles, no només d’Amèrica sinó del món sencer. Dunbar-Ortiz és doctora en història i especialista en drets humans. I llegir-la és una autèntica revelació, per la contundència dels seus arguments i per la claredat del seu discurs. Ras i curt: els Estats Units d’Amèrica es van fundar sobre un genocidi.
Hem vist, últimament, com corria una nova notícia sobre un estudi que lligava l’extermini de la civilització indígena americana amb un canvi climàtic i en què es tornava, per enèsima vegada, a la qüestió de les malalties víriques per a les quals els nadius no estaven immunitzats. Aquesta explicació, segons Dunbar-Ortiz, ha tingut tanta fortuna perquè ajuda a amagar el genocidi. Les malalties contagioses, en tant que involuntàries, alliberen l’invasor de tota culpa. Aquest relat, per tant, acaba tapant la que segons ella va ser en realitat la història dels Estats Units d’Amèrica: una història de colonialisme d’assentament i de brutal extermini perfectament planificat.
No és veritat, per exemple, que els colons conquerissin territoris salvatges. Amèrica sencera, de nord a sud, estava completament civilitzada, amb nacions ben establertes i ciutats més grans que la Londres de l’època. Les rutes comercials traçades per tot el continent no eren només camins, sinó que articulaven tot el territori amb prou eficàcia per acabar-se convertint en les actuals autopistes i, de fet, no s’entendria la colonització europea sense les infraestructures que s’hi van trobar. Les nacions indígenes vivien sobretot del blat de moro que els rangers no dubtaven de cremar per destruir les seves collites, alhora que arrasaven els poblats i torturaven i mataven dones i nens. Aquests mercenaris, assassins despietats, cobraven recompenses a canvi de cabelleres indígenes, cosa que en el nostre imaginari feien els indis, perquè és com Hollywood o les novel·les de l’Oest ho han explicat. El control del relat ha sigut sempre el gran fort dels Estats Units, i això és el que pretén ara el pobre infeliç que es reia d’un nadiu al Lincoln Memorial, fer valdre la seva situació de privilegi per alterar la veritat dels fets, amagar la seva mesquinesa i poder deixar clara, un cop més, la supremacia blanca.
