La pedagoga Daisy Christodoulou ha cridat l’atenció sobre un fet sorprenent. Mentre tothom parla en el món de la pedagogia de les competències del futur i de la necessitat d’adaptar els nostres currículums a les noves demandes del mercat laboral, el fitness està vivint una edat d’or, malgrat que en el món del capitalisme cognitiu les feines depenen cada vegada més dels cervells i menys dels músculs. Sembla obvi que qui va a un centre esportiu el que vol és enfrontar-se a dificultats desitjables. Un coach que ens les estalviés seria inútil.
Fins als anys 70 del segle passat, la forma física tenia un interès secundari per a la major part de la població. Avui és per a un nombre creixent una prioritat, fins al punt que consumeix una part rellevant del seu pressupost. No hi ha hagut mai tantes persones suant voluntàriament, malgrat que a les llistes de competències del futur no trobarem la de “mantenir-se físicament en forma”. Hi insisteixo: a mesura que les tecnologies ens han alliberat de l’esforç físic, més gent ha decidit tenir cura del seu cos.
Per què no passa el mateix amb la forma intel·lectual?
Ningú abandona la seva forma física a les vacances. De fet, les platges i les piscines han esdevingut aparadors de cossos esculturals. Ara bé, si uns pares demanen al seu fill que dediqui mitja hora diària de les vacances a llegir o a fer problemes matemàtics, sembla que no estan respectant el seu dret a vacances intel·lectuals; és a dir, a mantenir la intel·ligència adormida.
El que està en joc és l’ambició que projectem sobre nosaltres mateixos. Si les tecnologies són pròtesis antropològiques que amplifiquem el que som, no ens hauria de preocupar el que som? No ens hauria d’avergonyir no tenir ambicions intel·lectuals?
No cal que tothom tingui l’ambició de ser un intel·lectual, però seria convenient que hi hagués molta gent predisposada a no posar límits estrets a l’expansió de les seves aspiracions, a no renunciar a enfrontar-se a dificultats desitjables. Això no és sempre fàcil, però és el que ens humanitza.
Avui no podem descartar que el progrés de les tecnologies ens porti a l’assoliment de més benestar, de més anys de vida... mentre esmorteïm l’esclat de la vida de l’esperit. Per això seria desitjable convertir les escoles en centres de fitness intel·lectuals on s'assoleixin totes aquelles competències que potser no són les més productives ni les que més estimulen la confiança dels consumidors, però ens ajuden a entendre els processos de les coses.
Un nombre considerable de pedagogs ens insisteix que les escoles han de ser els llocs on les noves generacions desenvolupin el que les noves tecnologies no poden fer. Jo defenso que s’han d’esforçar per centrar-se a humanitzar el que les noves tecnologies poden fer més ràpidament que nosaltres. No han de ser les màquines les que fixin el cercle de la nostra expansió humana ni les que determinin els àmbits de les nostres dificultats desitjables.
Sam Altman (director executiu d’OpenAI i un dels cervells darrere el vertiginós desenvolupament de la IA) acaba de comparèixer davant un comitè del Senat nord-americà. Ha parlat del meravellós món que tenim a l’abast, però segons ha escrit Matteo Wong a The Atlantic, no va voler llegir una nota que portava escrita i que deia: "Aquest futur pot ser gairebé inimaginablement brillant" només si "una versió basada en valors democràtics com la llibertat i la transparència preval sobre una versió autoritària".
"Els nostres fills no viuran en un planeta controlat pels algoritmes dels nostres «adversaris»", va declarar Donald Trump no fa gaire, la qual cosa dona per fet que inevitablement viuran controlats per algoritmes.
Jo vull imaginar-me una escola que sigui un autèntic gimnàs intel·lectual, que animi els alumnes a bregar amb els problemes abans de buscar ajuda, que amplifiqui el radi de la seva comprensió del món i no solament la rapidesa del que fan, que fomenti l’audàcia de la pregunta, que no es deixi seduir pel pensar sentint de la correcció política, que ajudi a emparaular el món, que no cregui que si som vegetarians mai no ens atacarà un depredador. Vull una escola que ensenyi a utilitzar el GPS, però que estimuli el nostre desig de gaudir del paisatge, perquè, pròpiament parlant, no haurem viatjat si arribem molt ràpidament al nostre destí però amb una molt pobra representació mental del paisatge que hem travessat. Òbviament, hem de començar per garantir que tots els nostres alumnes sàpiguen llegir, escriure i parlar (incloent-hi el llenguatge de la natura, que és la matemàtica).
