La idea imperial de Prat de la Riba (1930)
Peces històriques
De l’article de Joaquim Pellicena (Valladolid, 1879 - París, 1938) en el diari que dirigia, La Veu de Catalunya (1-VIII-1930), de la Lliga Catalanista. Demà farà anys de la mort d’Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), president de la Mancomunitat de Catalunya, fundador de l’IEC, autor de l’obra La Nacionalitat Catalana, del 1906. Aquell any, Eugeni d’Ors, un dels seus primers col·laboradors, havia publicat a La Veu de Catalunya la glosa “La paternitat dels Imperis” (3-VIII-1906) promotora “d’un ideal imperialista per a la consciència catalana”. Pellicena, autor de l’article triat avui, i Rovira i Virgili eren els periodistes més competents aquí en política internacional.
Enric Prat de la Riba deia, al darrer capítol de la seva obra immortal, La Nacionalitat Catalana, on hi ha ressonàncies de l'Himne Ibèric de Joan Maragall, que el nostre poble, sense haver aconseguit la plenitud d'expansió interior, sense haver conquerit encara l'Estat, el dret i la llengua, havia començat ja la segona funció de tots els nacionalismes, la influència exterior, la funció imperialista. Recordava que el criteri econòmic dels catalans en les qüestions aranzelàries feia anys que havia triomfat. I afegia que el nostre pensament polític havia emprès la seva lluita amb les concepcions dominants i els primers combats feien augurar ben propera la victòria. La contemplació serena dels fets esdevinguts d'ençà que foren escrites aquelles paraules, conjunt de panorames ideals que ja comencen de tenir una perspectiva històrica, ens permet comprovar l'exacta visió de la realitat peninsular que posseí el nostre gran estadista. Com a síntesi perfecta de tota la seva doctrina i de tot el seu pensament, Prat de la Riba donava al nacionalisme integral de Catalunya la missió ideal de despertar amb el seu impuls i amb el seu exemple les forces adormides de tots els pobles espanyols. El nostre imperialisme, la nostra concepció imperial, no és, doncs, ni ha estat mai, com ja remarcava Prat de la Riba, una concepció separatista, sinó tot el contrari, una concepció peninsular, una concepció ibèrica. No hi fa res que aquesta concepció sembli, avui com avui, utòpica. Tota la història del món és pastada amb fets que ahir semblaren utopies, amb realitats que ahir semblaren somnis. D'altra banda, un ideal és sempre, una mica, com una mena de límit matemàtic, és a dir, com un punt al qual podem atansar-nos indefinidament, sense arribar mai a confondre'ns-hi. És evident que Portugal, avui, no pensa en una possibilitat de cap mena de federació ibèrica. És evident que, abans i tot d'iniciar tan sols qualsevol conversa en aquest sentit, cal estructurar la nova Espanya en forma natural, cal donar al conjunt viu dels pobles espanyols una aptitud d'imperi. No oblidéssim, però, tampoc, que esperits selectíssims de Portugal han tingut i tenen també aquesta concepció peninsular. L'única cosa que cal és possibilitar la concreció d'aquests ideals en un bastiment polític. És, doncs, molt útil que examinem amb alguna detenció el concepte del nostre imperialisme. Nosaltres prenem ací la paraula imperi en el sentit espiritual, com a influència o poder dels factors d'ordre moral damunt dels individus i dels pobles. Una força imperial és sempre una força creadora. No hi ha, però, vera força imperial sense una idea. I la força imperial d'una idea és la que regeix el món i escriu la història. Segons la nostra concepció, i aquest punt és fonamental en la nostra doctrina, una aptitud d'imperial vol dir, essencialment, una capacitat de convivència. […]
