La manera com es fan les coses, el capteniment, té força més significació del que sovint creiem. Al capdavall, les formes conformen també el fons de les coses. En la política actual s’han imposat les maneres abruptes, grolleres i de traç gruixut, lluny de l’estil o, almenys, amb un estil brutalista sense cap concessió a l’elegància, l’amabilitat o bé als matisos. Trump és la culminació d’una manera despietada d’exercir el poder. Una opció triada per fer entendre que, en política, la força o bé l'amenaça d’usar-la ho és tot. La grolleria i la por convertides en virtuts. El Partit Popular i tota l’extrema dreta espanyola practiquen uns procediments similars. Es tracta de ser desagradable, de desqualificar el contrincant fins al paroxisme, d’eliminar qualsevol mena d’humanitat en la consideració dels “altres”. Força d’això es va produir a Catalunya durant els anys àlgids del Procés. Va desaparèixer qualsevol subtilesa o bé interès pel diàleg, es negava la possibilitat de pensar diferent, no es reconeixia l’adversari. Només hi havia enemics als quals denigrar –ñordos– de la manera més extrema possible. Un camí, però, que es va esgotar en ell mateix. Les eleccions del 2024 van mostrar que una bona part de la ciutadania de Catalunya volia una altra cosa, creia en un altre camí, com també en unes altres formes de fer política.
Aquest agost ha fet un any que Salvador Illa es va convertir en president de la Generalitat. Ho va aconseguir construint un alambinat equilibri polític i parlamentari, superant inclús la darrera performance de l’independentisme de Carles Puigdemont. Tothom coneixia el tarannà tranquil, pacificador i pactista del nou president. Per a alguns, un perfil massa moderat per fer-se sentir en una exageradament sorollosa política catalana. Altres deien que era un “perfil baix”, ja que era poc donat a l’exabrupte o a la cridòria. En la lògica de molts, resultava incomprensible que no practiqués l’antiindependentisme i, encara més, fins i tot li allargués la mà, conscient que Catalunya la formem i hi cabem tots. Avui fins i tot es permet un gest que no tothom comprèn, com és reunir-se amb l’expresident a Brussel·les. Després de tants anys d’unanimisme forçat, a alguns els resultava insòlit el concepte d’una Catalunya plural, oberta i integradora on havien de ser possibles tots els plantejaments polítics. Aquesta “força tranquil·la” que és l’estil de Salvador Illa s’ha anat imposant i, un curs després, és força evident que genera sintonia en molta gent, l’hagi votat o no. Com era evident, les proclames èpiques i la confrontació no portaven enlloc i provocaven una divisió que, avui dia, molt poca gent vol recuperar. Més enllà del programa polític que s’ha començat a implantar, dels canvis majors o menors, o bé de temes de difícil assumpció amb la correlació parlamentària, s’ha imposat un nou estil, l’estil, en la política catalana, malgrat els intents de mantenir les formes anteriors per part d’una certa oposició.
A banda que ens agradin més o menys els objectius prioritaris del nou govern, no es pot negar que s’ha generat una tranquil·litat llargament enyorada en el clima polític del país. Gran part de la societat, independentista o no, valora la pacificació del llenguatge i el fet que la discussió política la formin temes reals que l’afecten: habitatge, reindustrialització, contenció del turisme, educació, llengua, salut, territori... Valorar un any de govern pels resultats resulta una mica forçat, ja que es necessita un marge força més gran. De moment, podem valorar prioritats, esforços, actituds, capacitat de resposta i el sempre complex encaix en la política espanyola. El tema de la revisió del finançament és, sobretot per a l’independentisme, la pedra de toc de la valoració d’aquest govern, probablement exigint una pressa excessiva a una qüestió que té els seus tempos particulars. Ben segur que la dinàmica enverinada de la política espanyola no hi ajuda. Tot i les dificultats per articular una majoria que permeti aprovar pressupostos per al 2026, no sembla perillar a Catalunya una estabilitat política que gairebé tothom dona per descomptada. Més enllà de la dreta i l'extrema dreta ràncies de sempre o la versió nova de Guifré el Pilós, els grups que podrien fer oposició estan notòriament desarmats. No troben l’antídot a un estil polític que fa molts anys que no practiquen. Mantenir les formes abruptes a les quals s’havien acostumat ara resulta clarament dissonant. Aquesta és una gran victòria, la major, del govern actual. Els portaveus de Junts no troben el to per poder fer oposició i no disposen ara per ara de líders que ho puguin fer. Les diatribes que, de tant en tant, fa Oriol Junqueras sonen molt més pròpies d’un cenobi medieval. Hi ha qui afirma que el gran avantatge de Salvador Illa és que no té oposició. En part és cert. A qui li tocaria fer-ho necessita nous portaveus i adaptar-se a un estil més positiu i pausat, en el qual les formes baladreres i els adjectius malsonants ja no funcionen. Més que per les polítiques concretes, ara com ara, Salvador Illa s’ha imposat per l’estil. Encara hi ha qui no ha entès que, justament l’estil, és bona part del projecte.
