El relat econòmic antiimmigració sol sustentar-se en el fet que la majoria dels immigrants només troben feines mal pagades, i això suposa que acabaran rebent del "nostre" estat del benestar més del que hi hauran aportat. Són, per tant, un mal negoci. Un argument que seria econòmicament inapel·lable si no fos que en la mateixa situació es troba una gran part de la població treballadora local. Si els immigrants tenen un cost net per a l'erari públic des que arriben, aquesta part de la població local el té des que neixen.
Llavors, estaríem millor sense uns i altres? Hauríem de tancar fàbriques, granges, comerços, bars, hotels, oficines, empreses constructores i de serveis, residències d'avis... I perdríem tot el que aquests treballadors produeixen i, per tant, la contribució fiscal global a què donen lloc, pagada pel treballador i per l'empresari amb el que guanya cadascun: IRPF d’un i altre, cotitzacions socials, IVA del seu consum... I aquesta contribució fiscal global és, allà on es compleix la llei, superior al que rebran de l'estat del benestar els treballadors d'aquí i d'allà.
L'economia social de mercat pretén compensar, precisament, aquestes dues realitats econòmiques mitjançant mecanismes de redistribució, els quals fan per manera que aquells que més s'emporten del mercat –polítics, directius, professionals, propietaris i empresaris– també aportin fiscalment més, i compensin el dèficit dels qui menys s'emporten del mercat, i sense els quals els primers no podrien arribar a produir i vendre res.
Independentment del seu origen, tot treballador ocupat contribueix positivament al manteniment de l'estat del benestar, ni que sigui indirectament; i, òbviament, hi contribueix més com més valuosa i més ben pagada sigui la seva feina. La qüestió és quants immigrats hem d’atreure, i per a quines feines, per poder mantenir l'estat del benestar actual compensant la pèrdua de població activa local i l'augment de pensionistes; i fer-ho, a més, en un moment en què la predisposició social a augmentar la redistribució va a la baixa –¿potser perquè augmenten els receptors que no són "dels nostres"?
Això darrer és el que evidencien els estudis –britànics, holandesos, danesos...– del que reben i aporten els diferents col·lectius segons origen: els forans tenen pocs membres –o cap– entre els qui més s'emporten del mercat; quasi tots tenen feines mal pagades i, per tant, apareixen globalment com a receptors nets dels locals, com si aquests no fossin els que s'aprofiten d'ells i com si entre aquests no n’hi hagués, de receptors nets. Uns estudis lamentablement tendenciosos.
Sens dubte, la immigració no pot ser infinita, ni pot ser l'única solució als nostres problemes de sostenibilitat de l’estat del benestar, però tampoc n’és la causa, i en tot cas suposa un repte social i cultural no més difícil que –ni aliè a– el repte que suposa l'envelliment social.
