Ens importa Suez

L’incident al canal de Suez, on un enorme vaixell mercant ha quedat travessat sis dies al mig barrant el pas a la circulació de vaixells, ens ha tornat a posar damunt la taula la fragilitat de la globalització del comerç mundial. El que creiem que són rutines són mecanismes complexos i vulnerables que es poden espatllar fàcilment i que poden ser difícils d’arreglar. La disputa sobre les responsabilitats potencialment multimilionàries del que ha passat ocuparà legions d’advocats durant anys.

El canal de Suez va ser la primera obra d’enginyera de molt grans dimensions del segle XIX. Fou un èxit de l’enginyeria francesa, dirigida per Ferdinand de Lesseps, un dels genis més brillants de la diplomàcia i dels grans projectes empresarials. Es va completar i inaugurar el 1869, després de deu anys de treballs. Va representar l’inici de la primera globalització. Va acostar radicalment el món asiàtic i el món europeu, en detriment del món africà, en fer innecessària la circumval·lació de l'Àfrica per connectar Europa i l'Àsia. Tota la Mediterrània va recuperar centralitat, Barcelona inclosa.  El Pròxim Orient va sortir de l’atzucac on havia quedat. Egipte va recuperar la seva antiga reputació. L’orientalisme que la inauguració del canal de Suez va propiciar va seduir les classes cultes i benestants arreu d’Europa.

Tan bon punt es va inaugurar, Lesseps va començar a treballar en el seu nou projecte: el canal de Panamà. Malgrat la seva visió, no el va veure completat i es va arruïnar promovent-lo. No es va acabar i inaugurar fins al 15 d’agost de 1914, quan començava la Gran Guerra i quan es va paralitzar la primera globalització. De la inauguració del canal de Suez a la del de Panamà hi ha el període més globalitzador que ha viscut la humanitat.

Amb alts i baixos, el canal de Suez va seguir fent la bona feina per a la qual va ser construït. Els britànics el van arrencar del control majoritari de les mans franceses. El 1956 el president egipci Nasser el va nacionalitzar, cosa que va provocar una guerra amb França i el Regne Unit, que els Estats Units no van permetre que les antigues potències colonials guanyessin. La creació de la Comunitat Econòmica Europea serà una de les seves conseqüències: el replegament dels imperis europeus davant l’hegemonia dels Estats Units i de la Unió Soviètica.

En mans egípcies, el canal va esdevenir una eina política. Nasser el va utilitzar per donar suport a la causa palestina. De 1967 –arran de la Guerra dels Sis Dies– a 1975 va tancar-se al trànsit de vaixells. Durant aquests anys de tancament, es van començar a construir els petroliers gegantins que podien assumir els costos de la circumval·lació de l'Àfrica, l’única alternativa al canal de Suez. Per als ports mediterranis, com Barcelona, va ser un cop molt dur. Avui en dia aquesta ruta encara és una alternativa que només s’utilitza en circumstàncies extremes, com aquests darrers dies s’ha tornat a veure. Però ja n’hi ha una altra: la ruta de l’oceà Àrtic, filla de l’escalfament global. 

La ruta de l’Àrtic, que seria una benedicció per a Rússia, tornaria a deixar la Mediterrània deprimida. Vista des de Barcelona i des de l’eix mediterrani, és una amenaça molt real. Representaria una periferització de l’activitat econòmica a les riberes de la Mediterrània. Ens faria mal. És un perill ben important, atès que l’escalfament global va fonent cada cop més els gels permanents de l’oceà Àrtic. Parlem dels perdedors del canvi climàtic oblidant que també hi ha guanyadors. Ho són els estats amb costes que donen a l’Àrtic: Rússia, Noruega, Groenlàndia, el Canadà i els Estats Units (per Alaska). També en sortirien beneficiats els estats veïns dels que donen a l’Àrtic: la Xina, Corea i el Japó, els països nòrdics i els que voregen el mar del Nord. Gaudirien de més alternatives en les seves connexions entre l’Extrem Orient i l’Europa nord occidental. Clarament en sortirien perdent els mediterranis, els del Pròxim Orient i l'Orient Mitjà i els del Sud-est Asiàtic. Més val que tinguem clar de què van alguns dels grans envits estratègics que es juguen sobre el tauler mundial.

Suez també està present a la nostra vida de forma més subtil. L’hereva de la companyia del canal de Suez es va fusionar el 1997 amb la Compagnie Lyonnaise des Eaux, sota el nom Suez, i van adquirir l’any 2008 una posició majoritària a Agbar (Aigües de Barcelona). Suez es va fusionar el mateix 2008 amb Gaz de France i, després d’algun canvi en la denominació corporativa, va tornar a anomenar-se Suez.

Suez està fortament arrelat, amb valor positiu, en l’imaginari mundial. Però simbolitza alhora la vulnerabilitat dels vincles entre els tres vells continents: Europa, l'Àsia i l'Àfrica. A casa nostra és, també, una empresa molt potent que forma part del capitalisme global i que ens recorda que els nostres marges de decisió són, en tantes coses, molt petits. Ens ho mirem com ens ho mirem, Suez ens importa.

Albert Carreras és director d'ESCI - Universitat Pompeu Fabra