Indiana Jones i el dial de l'alegria
Vagin a veure la pel·lícula d'Indiana Jones, ni que sigui pel goig de sortir del cinema amb aquella felicitat que només proporcionen les grans històries a les quals ens lliurem, com a espectadors, de manera incondicional. Aquest personatge és una de les grans aportacions que ha fet el Hollywood de la generació dita dels 70, que té com a grans exponents directors com Coppola, Scorsese, De Palma, Cimino, i, per descomptat, Steven Spielberg i George Lucas, que en aquest cinquè lliurament de la saga de l'arqueòleg aventurer assumeixen el rol de productors i cedeixen la direcció a James Mangold, deixeble confés de Spielberg. I avantatjat, pel que es pot veure en aquest film i en d'altres seus anteriors, com la ja antiga Copland o Logan, que tenia en comú amb aquest Indiana el fet de narrar el crepuscle d'un heroi.
Indiana Jones i el dial del destí du a terme amb èxit —com han assenyalat Carla Turró i Mònica Planas al podcast que hi han dedicat— una maniobra delicada, que és mostrar l'heroi com a antiheroi: en aquest cas, un home ja vell que, a més, es troba en el seu moment vital més baix. Fins que apareix la molt gran Phoebe Waller-Bridge encarnant un altre personatge magnífic, una fillola d'Indiana Jones que ell no havia vist d'ençà que era una criatura i que, ja adulta, és una aventurera com ell mateix, un nou cor per al mateix esperit. I junts, per descomptat, ens ofereixen una gran aventura, la darrera d'Indiana Jones, però qui sap si la primera d'Helena Shaw (al cap i a la fi, Phoebe Waller-Bridge té ara l'edat que tenia Harrison Ford quan va protagonitzar A la recerca de l'arca perduda). En tot cas, Helena Shaw és una dona forta, intel·ligent, carismàtica, valenta i espavilada com el mateix Indiana, i no tan sols se salva ella tota sola, sinó que en més d'una ocasió salva també el seu padrí, no tan sols físicament, sinó també emocionalment i psicològicament. La relació entre els dos personatges és plena de sentit de l'humor i de complicitat, entre ells dos i també amb els espectadors, i condueix fins a un desenllaç del qual no s'ha de dir res, però que difícilment serà oblidat per qui el vegi.
La pel·lícula també és una fita per anar tancant la carrera de Harrison Ford, un actor que ha tingut la fortuna (i el saber fer) d'interpretar alguns dels herois més destacats del cinema de les darreres generacions, i que s'ha guanyat una estima i un respecte que es van palesar en l'ovació a peu dret que va rebre del públic del festival de Canes amb motiu de la presentació d'aquest film. Com tota bona pel·lícula d'aventures, toca temes greus sense que quasi es notin: el temps, considerat aquí a diverses escales i en diferents perspectives, i també la presència de nazis infiltrats als EUA, més de vint anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Pur encís del cinema entès com a màgia, ens regala també l'alegria de veure, a la pantalla, els nazis burlats, ridiculitzats, vençuts i fets pols per algú que sap tractar-los exactament com es mereixen. Give 'em hell, Indiana Jones!
