Llegim a l'ARA que des del 2008 “el benestar durant la vida humana s’ha representat amb un gràfic amb forma d’U”. Els nens en general són feliços, els joves també, però els adults arriben als cinquanta i arriben també al punt més baix de la infelicitat, “per l’estrès i les preocupacions de la vida”. I llavors, es veu, torna a pujar, perquè deu ser que passen els anys i tot se te’n refot. L'ARA ens recorda que “aquesta teoria es coneix popularment com la corba de la felicitat”. I si ens en parla és perquè “un estudi afirma que el deteriorament de la salut mental dels joves ha eliminat el comportament típic d'aquesta figura”.
La corba de la felicitat era una metàfora o un eufemisme que ens parlava de la panxa (dels homes) com a símbol d’un, justament, panxacontent. Estava aparellat, els fills –si en tenia– ja estaven entrant a l’edat de ser infeliços de ple dret, i aquella panxa se l’havia treballat a consciència amb els àpats gloriosos que li preparava l’esposa. De la corba de la felicitat de les dones (o les corbes, segons com) no se n’ha parlat en termes elogiosos, perquè tenir “cintura de vespa” a l’època estava molt ben vist.
M’agraden les panxes. Però sé que part de la infelicitat dels quaranta i els cinquanta es deu a aquesta corba, que fa pujar els triglicèrids, la pressió i la taquicàrdia i, per tant, el mal humor, l’agror i la infelicitat. Tot canvia. Les esposes no preparen àpats per dinar i els esposos tampoc, en general, perquè fan jornada partida i s’emporten tàper. Ells i elles van al gimnàs o a pàdel, i els grans àpats, amb els grans vins, són el premi del cap de setmana. Que així sigui per molt de temps. Els plaers, perquè siguin plaers, han de ser “estacionals”. La gràcia del dinar de festa major és que és de fesa major i no es pot repetir l’endemà. Ens cal celebrar el gloriós menjar “de cada dia”. La gloriosa truita d’espinacs, la gloriosa amanida de casa, amb enciam de veritat, el porró.
