01/05/2013

Les injustícies del nostre armari

3 min
FÀBRIQUES DE PISOS 
 Exterior d'una empresa tèxtil, a la ciutat de Dacca, a Bangla Desh, on fa uns dies es va enfonsar un edifici semblant.

Probablement vostè ja no deu recordar els incendis que van arrasar les fàbriques de Tazreen Fashions Limited a Dacca i Ali Enterprises a Karachi, l'any passat, ni les més de 400 persones que hi van morir, amb centenars de ferits inclosos. La classe proletària nacional en té prou amb les preocupacions de casa per haver-se de preocupar de les desgràcies d'altres, oi?

Des de l'incendi de Tazreen el novembre passat, s'han produït 28 incendis més únicament a Bangla Desh amb el balanç de vuit treballadores mortes -sis d'elles d'entre 16 i 20 anys- i 591 treballadors ferits. El darrer capítol d'aquesta tràgica història, l'esfondrament de l'edifici Rana Plaza a Savar (Bangla Desh), amb un balanç que sobrepassa els tres-cents morts i que encara falta per tancar, ens hauria de fer reflexionar, perquè segurament té a veure amb els nostres problemes laborals i econòmics.

Mercat internacional

Durant els darrers vint anys hem assistit a la consolidació d'un mercat internacional, construït a l'empara d'acords econòmics generals i sectorials, enfocats a liberalitzar els fluxos de mercaderies i finances. Un sistema al qual les grans empreses, com ara les del tèxtil, s'han adaptat a la perfecció i han demostrat una mobilitat extraordinària que les ha dut a implantar els seus centres de producció arreu del món, del Marroc al Sud-est Asiàtic. Només en aquest sector, entre el 2008 i el 2010, aquesta reestructuració ha costat 15.000 llocs de feina a Catalunya. En pocs anys s'ha articulat tot un sistema de proveïdors locals a través dels quals es pot donar una resposta gairebé instantània: des del moment en què es decideix produir fins que arriba la darrera novetat a la vostra botiga, segurament no passen més de divuit dies. Fantàstic! I, a més, els preus no fan més que baixar: els mateixos texans que l'americana Wal-Mart venia a 23 euros, deu anys després els podeu trobar per 4 euros.

La cadena de subcontractacions, la mobilitat i la competència internacional en què es basa el sistema asseguren a les grans empreses un poder de negociació brutal. Si aquell país dóna algun problema, sempre ens quedarà Bangla Desh, amb els costos laborals més baixos del món: salaris al voltant de 30 euros mensuals, quan una família necessita un mínim de 50 euros per sobreviure. Jornades habituals de més de 12 hores, penalitzacions de tres dies sense cobrar per cada jornada de feina perduda, impossibilitat pràctica per sindicar-se i altres petits detalls que fan força atractiu establir-se al golf de Bengala. ¿Heu vist l'escena d'aquell documental, China Blue , en què l'home de negocis occidental negocia amb l'amo del taller xinès i aconsegueix rebaixar el preu dels pantalons a fàbrica dels 2,3 euros als 2,1 euros? "Cada cèntim compta, no som una ONG", ha dit el nostre tauró reusenc, copropietari d'un dels tallers ubicats a Rana Plaza.

Externalitzar la responsabilitat

El sistema també aconsegueix subcontractar i externalitzar la responsabilitat, cosa que esdevé un tallafoc gairebé perfecte per a les grans empreses. Si no fos per algunes campanyes d'aquestes menystingudes ONG, com ara Roba Neta, no sabríem que fer més vells els nostres texans va provocar uns 50 morts i 5.000 afectats per la silicosi generada pel procés de sandblasting a Turquia, abans que aquest país no decidís intervenir-hi. Els complexos sistemes de control que les multinacionals fan veure que imposen als seus proveïdors no asseguren res: en el cas de Tazreen, les auditories de la Business Social Compliance Initiative que van revelar deficiències en matèria de seguretat no es van fer servir després per alertar dels riscos dels treballadors.

I si creieu que tot va tan just que no hi ha possibilitat de millora, penseu que cada cop que us compreu una camisa en uns grans magatzems, en el millor dels casos només el 3% del preu que pagueu arriba a aquells treballadors. És evident, amb l'exemple del tèxtil o amb qualsevol altre, que hi ha marge perquè arreu del món la gent es guanyi la vida amb una feina digna i perquè continueu gaudint de les rebaixes cada 7 de gener.

Avui més que mai és necessari internacionalitzar la lluita pels drets laborals, per ètica i per solidaritat. La nostra acció exterior hauria de treballar sempre amb aquesta prioritat, per una qüestió tan pràctica com evitar una baralla estúpida entre persones disposades a rebaixar els seus drets per generar més dividends a la llista Forbes , i per trencar la competència deslleial que tant de mal fa a la nostra indústria.

Penseu un moment en això, també, quan us poseu la disfressa de consumidors. Obriu els ulls, trieu bé i feu que les injustícies surtin del vostre armari.