Navegar per un portal immobiliari avui és una tortura. De rehabilitació se n’ha fet molta als barris acabalats, i el resultat són moltes finques renovades sense cap mena d’ajuda pública. Ara bé, sense regulació sobre els preus de venda ni l’acumulació de propietats, l’impacte a mitjà termini són pisos rehabilitats per ser llogats per dies o per ser venuts a compradors estrangers amb l’expectativa que no perdran mai valor. I, alhora, residents de l’Eixample, Gràcia o el Poblenou que marxen de Barcelona perquè no poden permetre’s aquests preus. El cost social d’aquesta transformació és elevat, perquè la ciutat és incapaç de capturar el valor que ella mateixa ha generat, i això genera impotència. No podem tardar vint anys a construir un parc públic alternatiu, perquè si no s’actua ara la segregació entre ciutats riques i pobres serà irreversible.
Malgrat que hi ha molts solars buits per fer habitatge protegit, ara patim l’impacte de la manca d’inversió en habitatge els darrers vint anys. S’estan acabant uns 1.500 pisos protegits anualment, mentre que se’n desqualifiquen uns 7.500 a l’any. És a dir, en nombres absoluts, Catalunya fa anys que perd més pisos protegits dels que és capaç de construir. Es fa difícil d’entendre per què s’han trobat 7.000 milions per finançar obra pública com la línia 9 del metro de Barcelona i, en canvi, costi tant aprovar un pressupost estatal per al Pla Estatal d’Habitatge que, en cinc anys, preveu invertir, a tot Espanya, la mateixa quantitat. O que les obres de la Sagrera es pressupostessin inicialment en 335 milions i que la xifra d’inversió ja hagi superat els 2.100 milions, sense que encara hi parin els trens.
És possible tenir en pocs anys més habitatge públic? A París, les dades apunten que des del 2011 s’han finançat 126.544 nous habitatges assequibles, a raó d’uns 5.000 nous pisos protegits a l’any, que fa el sector privat o sense ànim de lucre amb suport i finançament públic. En pocs anys han doblat el parc d’habitatges que estan fora del mercat, i ara en tenen uns 272.000. Per això, a París, hi ha portals immobiliaris alternatius del tercer sector, les promotores públiques i els sindicats que ofereixen lloguers a preus assequibles. I molts dels habitatges s’han construït de nou i tenen altes prestacions arquitectòniques.
Com es pot accelerar, aquí, la producció d’habitatge assequible? ¿Podem recuperar els habitatges de la Sareb? Durant mil·lennis, quan una estructura d’una casa s'enfonsava, les pedres servien per reblir els fonaments d'alguna casa pròxima. Però les estructures de la Sareb són de formigó armat i els pisos que els queden són d’abans de l’aprovació del Codi Tècnic de l’Edificació; amb la normativa actual cal refer-los de dalt a baix per poder legalitzar-los. Són els cadàvers exquisits que ningú no gosa rehabilitar. En un context d’emergència com l’actual, no sembla imprescindible haver d’enderrocar les estructures o els envans per disposar dels pisos. Al cap i a la fi, al mercat de segona mà hi ha abundants pisos que no complirien la normativa actual d’habitabilitat o d’accessibilitat i, en canvi, són vàlids per a determinades unitats familiars. Si es rehabiliten com a pisos assequibles, no es pot fer rebaixar l’exigència normativa?
Amb els mateixos recursos, no es poden fer dos mitjos pisos en lloc d’un de complet? Els caps de setmana les botigues de bricolatge estan plenes de gent que compra sacs de ciment, rajoles, cables elèctrics... per fer-se la casa a mida, de manera incremental. Les estructures (coberta, forjats, façanes) han de ser sòlides i pensades per durar cent anys. Però els banys, les cuines o les particions interiors no cal que durin tant. Llavors, per què no facilitem que aquells que s’ho vulguin fer a mida, ho puguin fer pel seu compte? Una parella jove que s’acabi d’emancipar no necessita el mateix equipament de cuina que una família amb tres criatures. Aquest és un debat recurrent entre arquitectes que ningú no acaba d’entomar.
I finalment hi ha la qüestió dels aparcaments. Sovint els plans urbanístics obliguen a fer aparcament a sota dels pisos protegits, però això encareix més les promocions. Als petits municipis, això implica que no surtin els números, i els solars van criant malves des de fa anys, sense que ningú hi posi una grua. Per què cal fer, en un petit solar qualificat per a habitatge protegit d’un municipi petit, aparcaments en planta baixa, si els carrers són plens de lloc per aparcar? Si en lloc de quatre pisos, en un solar se’n poden fer sis, a costa de l’aparcament, no val la pena flexibilitzar aquest aspecte al planejament de centenars de petites ciutats de Catalunya? La missió de fer habitatge assequible, que ens interpel·la a tots, requereix ara ser pràctics i ràpids.
