ABANSD’ARA
Opinió 08/01/2022

Ismael Smith, del preciosisme al classicisme

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús

JOSEP M. JUNOY 1927
2 min
Ismael Smith, del preciosisme al classicisme

Article de Josep Maria Junoy (Barcelona, 1887-1955) al D’Ací i D’Allà (gener 1927). Anys abans Ismael Smith (Barcelona 1886 - Nova York, 1972) dibuixava acudits per al ¡Cu-Cut! -com el de la imatge (1909)-, aplegats per Josep Maria Cadena en un llibre editat per Àmbit (2013). Smith va ser famós a l’estranger com a dibuixant, escultor i il·lustrador publicitari.

L’escultor Ismael Smith acaba de passar uns dies a Barcelona. Quan ens vàrem conèixer no teníem ni l’un ni l’altre més de vint anys. El dia mateix que ens varen presentar -al taller famós d’En Vidal i Ventosa, que en dèiem “El Guayaba”, situat a l’antiga plaça de l’Oli, cantonada de l’avui desapareguda Riera de Sant Joan- esdevinguérem uns grans amics. Jo estava, aleshores, bojament enamorat d’una noia, de la qual l’Ismael Smith acabava de fer el retrat. L’Smith va regalar-me un esbós, diminut, del cap d’aquella noia, i jo -no ho oblidaré mai- el duia sempre a la butxaca i l’acariciava amb els dits delicadament com si fos una jade xinesa. Era un capet en terra cuita, melancòlic i graciós com el d’una tanagra. El record tàctil d’aquella menuda figura no s’és esborrat encara del tot del meu esperit... Amb l’Ismael Smith vàrem passar junts el que podríem dir-ne el xarampió iconoclasta artístic i literari propi de l’edat. Les nostres paraules, els nostres gestos, les nostres corbates eren una provocació constant. L’Smith es decantava molt més que jo envers els preciosismes de l’època -oh! aquells set anys incomparables de l’avantguerra!- que ens venien de França i d’Anglaterra. Era un fanàtic d’Aubrey Bradsley. Després vingué, però, tot seguit Rodin amb tota la seva musculatura, amb tot el seu sensualisme genialment contorsionat. L’art escultòric de l’Smith, en aquella època, resultava una mena de conjunció d’anatomies i de cal·ligrafies combinades. Algunes de les seves obres marquen, certament, una data en la plàstica catalana del nostre temps. Amb els anys les influències es varen dissipar o varen canviar. L’Smith, ànima inquieta, va viatjar molt, va veure moltes coses, va vibrar al contacte dels millors museus del món. La seva obra, que he conegut, d’aleshores ençà, molt espaiada, va assolir una concentració especial. Aparentment, les empremtes primeres eren sempre visibles. Per les contemplacions fàcils l’Smith no havia canviat. L’obra de l’Ismael Smith, en el fons, però, havia madurat molt. S’havia simplificat. Era una obra més a flor de nervi. Tinc l’esperança que l’Smith no ens ha dit encara la seva última paraula. L’última paraula de l’obra escultòrica de l’Smith serà, potser, una última paraula pictòrica.

stats