Israel pot caure en una trampa a Gaza

Amb més de 1.000 morts a Israel i 2.600 ferits en la incursió més letal en territori israelià de la seva història, el govern del primer ministre Benjamin Netanyahu està sotmès a una pressió enorme per enviar el seu exèrcit a Gaza.

Abans d’anar més lluny, Israel s’ha de plantejar si fer aquest pas no seria caure en una trampa. Heus aquí per què.

Hamàs sabia que després de l’atac de dissabte el senyor Netanyahu no tindria gaires més opcions que contraatacar amb una invasió terrestre, i sap que la tecnologia i la superioritat militar de les Forces de Defensa d’Israel (IDF) tindran pocs avantatges als carrers abarrotats de la ciutat de Gaza, a Jabalia, el camp de refugiats més gran de Gaza, o al laberint de túnels subterranis de Hamàs. Gaza, amb una superfície de 365 quilòmetres quadrats i una població de més de dos milions de persones, és un dels llocs més densament poblats del planeta.

Sembla que Hamàs vol fer entrar els soldats israelians en un atzucac, com va fer Hezbol·lah al sud del Líban entre el 1985 i el 2000. Després d’anys de combats, Israel va optar per una retirada humiliant i caòtica, cosa que va deixar un Hezbol·lah enfortit i amenaçador a la seva frontera nord.

Quins motius té Hamàs per voler que les IDF s’embranquin en una batalla terrestre sagnant? Hamàs és el poder indiscutible a Gaza, tot i que des del 2006 no s’hi celebren eleccions. Ni l’Autoritat Palestina ni el seu principal partit polític, Fatah, la comunitat empresarial, la societat civil ni els líders dels clans familiars poden desafiar amb eficàcia Hamàs, que s’ha fet més fort després de cada conflicte amb Israel. Malgrat el bloqueig israelià i la vigilància les 24 hores del dia, aparentment Hamàs ha sigut capaç de construir i comprar més coets, millorar-ne constantment l’abast i la precisió, proporcionar entrenament de combat ofensiu als seus homes i desenvolupar una xarxa d’espionatge prou sofisticada i àmplia per llançar un assalt simultani a 22 punts d’Israel. Segurament Hamàs creu que en una guerra de desgast, al seu territori, pot derrotar els israelians.

Hamàs també espera eixamplar la seva credibilitat política a Cisjordània si Israel envaeix Gaza, sobretot si l’ofensiva israeliana s’encalla. Molts palestins de Cisjordània ja consideren que l’Autoritat Palestina, que administra parts de la Cisjordània ocupada per Israel, és corrupta, dèbil i incapaç de fer realitat les aspiracions del seu poble. La incursió d’Israel al juliol a Jenín, ciutat de Cisjordània, va deixar encara més clar que el govern del president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, no pot protegir la població de Jenín ni proporcionar la visió d’un futur més esperançador. Si Israel envaeix Gaza, Hamàs pot tenir el suport públic per desafiar l’Autoritat Palestina a Cisjordània i, segons com, assumir el lideratge com a únic representant del poble palestí.

A la regió més extensa, Hamàs també pot comptar amb el seu aliat, Hezbol·lah. L’endemà de l’atac de Hamàs al sud d’Israel, Hezbol·lah, presumiblement en un intent de posar a prova la prestesa de les forces israelianes, va entaular combats amb l’exèrcit israelià al llarg de la frontera nord, prop de les granges de Shebaa, una terra que està controlada per Israel però que el Líban reclama. Hezbol·lah pot intentar aprofitar el fet que Israel lluiti contra Hamàs a Gaza i Cisjordània.

Malgrat les seves atrocitats monstruoses contra els civils, pot ser que Hamàs ja hagi establert el realineament polític a l’Orient Mitjà a l’interrompre les converses diplomàtiques prospectives entre Israel i l’Aràbia Saudita. Però si ara Gaza entrés en una guerra terrestre prolongada, Hamàs també podria soscavar els Acords d’Abraham, que van comportar pactes entre Israel i els Emirats Àrabs Units i Bahrain, i trencar la tendència d’augmentar la normalització de les relacions arabo-israelianes. L’Autoritat Palestina no va poder bloquejar els Acords d’Abraham, però Hamàs encara els podria desfer.

Israel podria destruir una gran part de la infraestructura de Hamàs. Les IDF canalitzaran la indignació del país si llancen una invasió terrestre de Gaza i faran pagar un preu altíssim per la massacre de Hamàs al quibuts de Kfar Aza. I tanmateix, operacionalment, Hamàs condiciona la llibertat d’acció de les IDF, ja que té almenys 150 ostatges. Si hi hagués una llarga guerra terrestre, Israel obtindria triomfs en el camp de batalla, però gairebé segur que no destruiria la ideologia de govern de Hamàs o les aspiracions no realitzades dels palestins: tenir un estat.

Per evitar la trampa de Gaza, Israel necessita aliats àrabs sobre el terreny i a la regió. L’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Egipte i Jordània han considerat que l’Iran, juntament amb Hamàs, Hezbol·lah, els rebels houthi al Iemen i els Germans Musulmans, són una amenaça estratègica col·lectiva. Per obtenir el suport dels líders regionals clau, Israel haurà d’oferir grans concessions de seguretat i intel·ligència en cas d’una guerra més àmplia amb l’Iran i establir un horitzó polític significatiu i clar per a un estat palestí post-Abbas i post-Hamas. No obstant això, la credibilitat del primer ministre Netanyahu s’ha esquerdat greument, tant en l’àmbit nacional com en el dels veïns àrabs d’Israel. Només un veritable govern d’unitat pot ser capaç de frenar l’amenaça de Hamàs amb una diplomàcia rupturista a la regió. Aquest èxit podria costar-li la feina a Bibi Netanyahu.

Els pròxims dies seran sagnants i difícils per als israelians i els palestins. És probable que Hamàs hagi parat una trampa si provoca una invasió israeliana de Gaza. Abans que Israel faci el pas, ha de tenir una estratègia per sortir de Gaza i un pla per a l’endemà. Un error de càlcul israelià a Gaza podria desencadenar una crisi a l’Orient Mitjà que duri generacions.

Copyright The New York Times