28/09/2022

Itàlia, Suècia i l’ànima feixista

3 min
Silvio Berlusconi amb Matteo Salvini o Giorgia Meloni avui a Roma

Les eleccions a Suècia sembla que han confirmat la desaparició d’un nou cordó sanitari a Europa, i corroboren allò que fa uns anys semblava impensable: la dreta tradicional pacta governs amb l’extrema dreta i la normalitza, sovint apel·lant a un camí cap a la moderació que l’extrema dreta hauria estat transitant –els Demòcrates Suecs, de neonazis a populistes nacionalistes amb els quals es pot pactar–. O Germans d’Itàlia, un partit neofeixista que guanya les eleccions en coalició amb la dreta tradicional i la líder del qual ja ha dit que el seu programa econòmic s’adaptarà a l’ortodòxia de Brussel·les. ¿És fiable aquest relat de suposada moderació?

En la comunicació política actual, la construcció de relats a partir d’etiquetes i de molta retòrica visual és crucial, i segurament l’extrema dreta ha explotat millor que ningú aquesta buidor i liquiditat per construir-se una imatge aparentment allunyada del feixisme. Ho ha treballat en tres fronts: 1) eliminar el llenguatge explícitament racista i les referències directes a símbols feixistes, 2) modular un presumpte discurs antisistema segons com bufa el vent de la història, amb cops de timó que tranquil·litzen el poder econòmic i la dreta benpensant, 3) presentar-se com a defensors d’un nacionalisme i un tradicionalisme d’arrel cultural que evoca un suposat conservadorisme tradicional, aparentment menys perillós que el d’un feixisme. Però el que ha facilitat més la seva normalització és que part del seu programa, sobretot en matèria d’immigració, ha estat assumit per altres partits. Així que, quan el centredreta parla d’una suposada moderació de l’extrema dreta, aquesta moderació es redueix a aparcar la retòrica antisistema, plegar-se als models politicoeconòmics dominants i, alhora, assumir part de la ideologia pròpia de la dreta ultra.

La superficialitat normativa de la correcció política també ha facilitat, paradoxalment, la normalització de l’extrema dreta. El fet d'evitar certs símbols i el llenguatge racista i d'acceptar les regles del parlamentarisme liberal ha permès a l’extrema dreta, amb grans dosis de cinisme, comprar una falsa moderació a preu de saldo. Aquests canvis han inspirat una nova categorització per identificar la nova fornada de partits d’extrema dreta en el món acadèmic, i així es tendeix a substituir els adjectius ultra o extrema, tradicionalment relacionats amb el feixisme i l’ultraconservadorisme, per populista, nacionalista o il·liberal, conceptes que, malgrat aportar distincions interessants, sovint minimitzen la relació d’aquesta nova dreta amb el feixisme.

La relació de l’extrema dreta amb el feixisme no es pot definir a partir d’etiquetes normatives: un partit no deixa el feixisme enrere perquè elimini les esvàstiques, les àguiles imperials, el racisme explícit o certs programes econòmics corporativistes. L’essència del feixisme és el seu antihumanisme, guiat per un historicisme reaccionari embriagat de nostàlgia per uns valors i identitats essencialistes. Valors que sovint no han existit mai, però que els feixistes aspiren a imposar contra uns enemics que, suposadament, busquen destruir aquella identitat essencialista. El feixisme és la transformació d'aquesta retòrica en acció, eliminant físicament o políticament els “enemics” en favor d’una jerarquia renovada i transformadora. Gramsci qualificà el feixisme, mesos abans de l’arribada de Mussolini al poder, com la representació viva de la descomposició de la civilització en temps de crisi a favor d’una verticalitat primària per apuntalar l’ordre establert. Aquesta ànima que defineix el feixisme és ben viva, i uneix bona part de l’extrema dreta europea amb una dreta espantada de perdre el poder davant la crisi del neoliberalisme. Avui, la brutalitat antihumanista inherent a qualsevol programa feixista s’expressa circumdant els límits de la correcció política: fa trenta anys els grupuscles feixistes apallissaven immigrants i gent d’esquerra pels carrers bramant "Sieg Heil" o "Arriba España", i ara aquesta violència l’expressen parlamentaris que vigilen el llenguatge, però que estan a dos telenotícies d’aprovar lleis que permetin deportar milers de persones o escombrar els sensesostre dels carrers.

L’ànima feixista a vegades reapareix en la seva forma més pretèrita, quan s’allibera de la correcció política, com en la celebració dels Demòcrates Suecs (amb una referència velada al Sieg Heil) o quan Abascal s’enfunda la camisa blava d’estil falangista a les manifestacions. Exabruptes sense importància, diran alguns; per a altres, la prova que continuen sent el que eren sempre. En aquesta línia, jo veig aquests exabruptes més com el braç del Dr. Strangelove, que malgrat els esforços de l’establishment per integrar-lo a l’ordre establert, pren vida pròpia i s’estén a la romana, empès per un context cada cop més propici al feixisme.

Adrià Alcoverro és politòleg
stats