Suècia s’està tornant insuportable
“Helg seger”. Aquestes dues paraules, pronunciades per Rebecka Fallenkvist, un personatge mediàtic de 27 anys i membre de Demòcrates de Suècia –el partit d’extrema dreta que la setmana passada va obtenir el 20% dels vots a les eleccions generals sueques–, han provocat calfreds a tot el país. El problema no és la frase, que és estranya i vol dir “cap de setmana victoriós”. És la manera com sona: només hi ha una lletra de diferència amb “Hell seger”, la traducció sueca de la salutació nazi “Sieg Heil” i el crit de guerra dels nazis suecs durant dècades.
Rebecka Fallenkvist s’ha afanyat a negar cap mena d’associació amb els nazis. Només volia qualificar de victoriós el cap de setmana, però les paraules li van sortir en un ordre equivocat. Potser és veritat. Però aquesta afirmació concordaria plenament amb el partit que Fallenkvist representa, que ha anat creixent d’una manera gradual i ara tindrà segurament un paper important en el pròxim govern.
Per a Suècia, un país que presumeix de ser un bastió de la socialdemocràcia, la tolerància i l’equitat, és un xoc. Però potser no ho hauria de ser. L’extrema dreta sueca, que no ha parat de pujar durant aquesta última dècada, s’ha beneficiat de les creixents desigualtats del país i ha promogut l’obsessió per la delinqüència i l’antipatia als immigrants. El seu avenç marca la fi de l’excepcionalisme suec: la idea que el país destacava en el terreny moral i material.
No hi ha cap dubte sobre els orígens nazis del partit. Demòcrates de Suècia es va fundar el 1988 a partir d’un grup neonazi anomenat BSS (Mantinguem Suècia Sueca). A més, segons Tony Gustaffson, historiador i antic membre de la formació, 18 dels 30 pares fundadors tenien afiliació nazi. Alguns d’ells fins i tot havien format part de les Waffen SS de Hitler.
Pas a pas el partit ha anat canviant d’imatge –el 1995 es van prohibir els uniformes–, però la ideologia de fons és la mateixa: s’ha de convèncer els immigrants de tornar a casa seva, s’ha de protegir la cultura sueca, i ni els jueus ni els samis –la població aborigen– es poden considerar “suecs autèntics”. Ni tan sols l’estrella futbolística Zlatan Ibrahimovic ha merescut l’aprovació del partit, tot i haver nascut al país i ser el màxim golejador de la selecció nacional. Les opinions de l’actual direcció, que ha volgut netejar la reputació del partit, també són molt preocupants.
Fixem-nos en Linus Bylund, cap de gabinet del partit al Parlament suec. El 2020 va afirmar en una entrevista que s’havia de castigar els periodistes de la ràdio i la televisió públiques si les seves informacions eren tendencioses. Com havia dit anteriorment, aquests professionals eren “enemics de la nació”. La proximitat al poder no ha moderat les seves opinions. L’endemà de les eleccions un periodista li va preguntar si li feia il·lusió alguna cosa. “El rugbi amb els periodistes”, va contestar, referint-se a les relacions amb els reporters.
A mitjans de febrer, Jimmie Akesson, líder del partit, també va sorprendre el públic televisiu quan es va negar a triar entre Joe Biden i Vladímir Putin. Coincidia amb la posició complaent adoptada pel seu partit respecte a Rússia: el Parlament suec desconfiava tant d’un periodista que treballava a l’oficina de Demòcrates de Suècia i tenia contactes amb la intel·ligència russa que li va negar l’acreditació. Si a això hi afegim tota una cohort de representants processats per delictes, campanyes organitzades per trolejar els seus adversaris i fins i tot intents d’erosionar la fe en el sistema electoral, tenim la imatge d’un partit força repulsiu.
Tot i així, la pujada de Demòcrates de Suècia és un èxit impressionant de la dreta. El partit va entrar al Parlament el 2010 amb una mica més del 5% dels vots, però sota el lideratge d’Akesson ha construït una eficient organització d’àmbit estatal. El 2014 va duplicar amb escreix el seu percentatge de vots, i a les eleccions del 2018, quan Suècia havia admès més de 160.000 refugiats sirians, encara va créixer més. Però ha sigut en aquests comicis quan el partit ha aconseguit l’anhelat gran pas endavant amb un sorprenent 20,6% dels vots, amb el qual ha superat el conservador Partit Moderat, que ha sigut el segon gran partit de Suècia durant més de 40 anys. Ara només el Partit Socialdemòcrata, el partit històric de govern a Suècia, té més suport electoral.
Aquesta pujada monumental es deu als espectaculars canvis que han tingut lloc en la vida sueca durant les últimes tres dècades. Suècia, en el passat un dels països més igualitaris del món en el terreny econòmic, ha viscut la privatització d’hospitals, escoles i residències de gent gran, i això s’ha traduït en un augment considerable de la desigualtat i en una sensació de profunda pèrdua. La idea de Suècia com a terra de la igualtat d’oportunitats, lliure dels flagells de l’extrema esquerra o l’extrema dreta, s’ha esvaït. És un sentiment col·lectiu fosc que necessitava una resposta política, i Demòcrates de Suècia ha sabut oferir-la millor que els altres. Abans aquestes coses no passaven, diuen, i la gent s’ho creu. Tornem a les casetes vermelles i les pomeres, a la llei i l’ordre, a les dones que són dones i els homes que són homes.
Els grans partits tenen la culpa d’haver obert aquesta porta. Els partits tradicionals han anat adoptant a poc a poc el punt de vista i la retòrica de Demòcrates de Suècia sobre la delinqüència i la immigració, però aquesta estratègia no els ha ajudat a recuperar cap vot. Al contrari, sembla que ha beneficiat l’extrema dreta. En poc més de 12 anys, Demòcrates de Suècia ha aconseguit competir amb els socialdemòcrates pels vots de la classe treballadora, amb el Partit Moderat pel suport dels emprenedors i amb el Partit del Centre per la població rural.
Els mitjans també en són culpables. Intentant protegir els valors democràtics suecs tradicionals, els grans mitjans de comunicació sovint han ignorat i invisibilitzat els polítics i els partidaris de Demòcrates de Suècia, sobretot els primers anys d’existència del partit. Ara sembla, però, que aquest procediment ha tingut en realitat l’efecte contrari. Els que, pel motiu que sigui, es decanten per Demòcrates de Suècia s’han sentit estigmatitzats: n’hi ha que no han sigut convidats a reunions familiars i, en alguns casos, fins i tot han perdut la feina. Això no només ha donat ales a la imatge de màrtir que vol transmetre el partit, sinó que també ha alimentat encara més la lleialtat dels seus seguidors.
Es pot afirmar, doncs, que els partits tradicionals han contribuït a congriar la tempestat perfecta. En aquesta campanya electoral els socialdemòcrates han assenyalat Demòcrates de Suècia com el seu principal enemic i en el debat públic han convertit en gairebé invisibles les altres alternatives. “O nosaltres o ells”, era l’estratègia. Molts suecs, sobretot homes, han optat per Demòcrates de Suècia. Pel que fa a un partit conservador com el Partit Moderat, quan es va adonar que els seus votants l'abandonaven per Demòcrates de Suècia, va reaccionar destacant les semblances entre tots dos partits fins que s’ha arribat a un punt en què resulta difícil trobar cap diferència entre els uns i els altres.
El resultat salta ara a la vista. Els socialdemòcrates, tot i ser el partit més gran, són incapaços de formar govern. En canvi, un bloc conservador, dirigit per Ulf Kristersson, dels moderats, intentarà assumir el poder, a condició, però, d’obtenir el suport de Demòcrates de Suècia. Aquest partit, de qui depèn ara la formació del govern, és una de les forces d’extrema dreta més exitoses d’Europa des de la Segona Guerra Mundial.
És una veritat que fa posar els pèls de punta. Ara bé, hem de tenir en compte que la majoria de la població no s’ha incorporat a les files de Demòcrates de Suècia. És gent que vol solucions per a problemes reals –com ara el preocupant augment dels tirotejos relacionats amb bandes i drogues a diverses ciutats– sense recórrer a la tàctica de la culpabilització ètnica ni a la denigració de la cultura “no sueca”. Com a liberal demòcrata, no aprovaré mai un partit que celebri el seu èxit amb referències a la ideologia nazi de Hitler, per molt que afirmin que només per pura coincidència l’exclamació “Helg Seger” era idèntica, llevat d’una lletra, a un crit de guerra nazi.
Copyright The New York Times
