Podria semblar que Pedro Sánchez ha resolt l’històric dilema canons o mantega, perquè ha promès a la seva sòcia de govern Yolanda Díaz que es pot augmentar la despesa en defensa sense rebaixar la despesa social. Frisem perquè expliqui com pensa fer-ho, igual que frisem perquè la UE expliqui com pensa finançar els vuit-cents mil milions d’euros del pla de defensa presentat per Ursula von der Leyen.
Començar a rearmar-se no és l’únic problema del pla, perquè mai no s’està prou ben rearmat i la cursa armamentista no té aturador. I ja no diguem si del que es tracta és que Europa dissuadeixi Rússia. Ho vam veure la setmana passada, quan Macron va oferir a Europa el “paraigua nuclear” francès i Putin no va trigar ni cinc minuts a recordar-li la derrota de Napoleó del 1812. Si ens hem de mesurar en armament nuclear, no tenim les cartes, que diria Trump.
La realitat ens està empenyent molt ràpidament cap a un territori desconegut, perquè les derivades d’una cursa d’armaments són moltes i greus. No estem tenint la discussió de tota la vida sobre prioritats pressupostàries, sinó que parlem d'exèrcits i, per tant, de guerra, amb implicacions polítiques, socials i psicològiques llargues i profundes. A qui donarem les noves armes? ¿Es tracta d’agrupar els exèrcits europeus en una sola força multinacional o de crear un exèrcit europeu? Exèrcits formats amb quines tropes? Amb els nostres fills, homes i dones? ¿Tornarem als temps del servei militar obligatori com a mesura preventiva o estem entrant en una nova guerra freda cibernètica?
No crec que ningú ho sàpiga del cert, però, per si de cas, hem tornat als romans: si vols la pau, prepara la guerra. Quina desgràcia que hàgim de tornar a parlar en aquests termes.
