Ja sé com s'escriu 'baléà'
"Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota, però no es deixi enganyar, realment és un idiota". A vegades fa l’efecte que Groucho Marx va arribar al món per deixar-nos frases carregades d’enginy i de sarcasme, extremadament polivalents. Aquesta sentència del Marx més àcid, però, es queda curta si fem al·lusió a la polèmica dels idiomes a què el govern espanyol va decidir traduir fa un parell de dies el Pla Nacional de Sensibilització en Seguretat i Salut per al Sector Pesquer. D’entrada podríem haver-nos alegrat de trobar-hi el gallec i l’euskera, entre les opcions lingüístiques disponibles per a les persones interessades en el document, però l’entusiasme es va aigualir en detectar que la llengua catalana havia estat triplement dividida en català, valencià i baléà.
Cal destacar que el document era el mateix en tots tres casos, la qual cosa fa encara més incomprensible la triple fragmentació. A més a més, la darrera denominació, el baléà, no només frega la transcripció fonètica, sinó que atempta contra qualsevol norma ortogràfica des d’una ignorància flagrant; tan flagrant, de fet, que potser caldria entendre-la com a mala bava i prou, perquè fins i tot la ignorància té massa contrapesos, en el món on vivim, per assumir que un alt funcionari del govern espanyol no serà capaç de fer una recerca ràpida abans de perpetrar aquest despropòsit en un document oficial.
Si a les Illes Balears (o Baléàs) ens pensàvem que el bauzanisme estava superat, la constatació que des del govern espanyol —i no des d’una associació de veïns cutre o fins i tot des d’un ajuntament minúscul— es cau en la doctrina rància i perversa del gonellisme més bauzanià només permet integrar dues certeses: la primera, que roman intacta una voluntat d’afeblir la unitat lingüística que abraça tot l’ens cultural i lingüístic dels Països Catalans; la segona, que els filtres pels quals deu haver passat la classificació lingüística del Pla Nacional de Sensibilització en Seguretat i Salut per al Sector Pesquer confirmen que el dogmatisme lingüístic i les al·lèrgies a determinades realitats perifèriques estan encara massa estesos. També existeix la possibilitat que els encarregats de repassar el document abans de publicar-lo siguin uns ineptes que ni tan sols s’ho han mirat bé o que desconeixen desinhibidament la idiosincràsia idiomàtica de València, les Illes Balears i Catalunya. Cap dels dos casos seria gaire conhortador.
Ningú qüestiona que l’idioma que parlen els andalusos sigui el castellà, per bé que els matisos de la seva pronunciació i fins i tot algunes particularitats lèxiques difereixen molt dels d’algú de Burgos o Oviedo. Passa tres quarts del mateix amb l’anglès, on els contrastos entre la variant britànica i l’americana ja són prou espectaculars, però és que a sobre no es poden menystenir les diferències més o menys subtils que presenten les varietats dels diferents territoris dels EUA o del Regne Unit i Irlanda. Si, per tant, aquestes polèmiques es limiten al català, la motivació implícita que les escalfa s’escapa del debat lingüístic i aspira previsiblement a encetar, rescatar o perpetuar unes discussions que són fonamentalment polítiques i provocadores, a banda d’absurdes.
Em pregunto si aquesta mena d’errades es produirien amb la mateixa freqüència en un escenari 1.0 en què les xarxes socials fossin una realitat inimaginable. De fet, si ens poséssim cínics, podríem arribar a pensar que, en un context en què no hi pogués haver cap ressò mediàtic significatiu, s’hauria tendit a la versió senzilla i clàssica de les llengües cooficials, en comptes de fer-ne trencadissa i d’afavorir disputes pseudolingüístiques, cunyadistes, que agafen embranzida quan entra en joc Twitter. Que el sectarisme tendeix a cert exhibicionisme no és cap novetat, i per això Trump només podia ser així de trumpià en una esfera 2.0 que li permetés piular bajanades sense filtres ni vergonya.
I potser és contraproduent donar publicitat i dedicar tantes línies a aquesta mena d’estirabots, però, en un moment en què el català continua patint greuges a l’escola i als espais polítics, institucionals i judicials, considero que la reafirmació en la fortalesa i l’esperit unitari de la llengua catalana no és mai sobrera, ni que sigui per compensar.
