01/02/2021

Un espectre en campanya

3 min
Pasqual Maragall, José Luis Rodríguez Zapatero i Josep-Lluís Carod-Rovira
Disponible en:

Parafrasejant el famós inici del Manifest comunista de Marx i Engels (1848), podríem dir que un fantasma recorre aquesta campanya electoral catalana: el fantasma del tripartit d’esquerres. Uns diuen témer-lo o rebutjar-lo, altres l’anhelen -inclosos determinats mitjans de comunicació, algun dels quals no ho hauria imaginat mai-, uns tercers l’agiten com a arma de combat electoral; però sens dubte està essent la gran presència absent, el gran espectre fins al 14-F.

És curiós que sigui així, perquè els únics antecedents disponibles -els dels governs presidits per Pasqual Maragall de 2003 a 2006 i per José Montilla de 2006 a 2010- no van deixar en els implicats gaires bones vibracions, ni els van ser gaire beneficiosos. De fet, al llarg d’aquell septenni els tres socis de govern (PSC, ERC i Iniciativa) van perdre en conjunt quasi 800.000 vots i 26 escons.

Resulta comprensible, en aquest sentit, que només el vèrtex menor d’aquell triangle -o els hereus del seu espai polític- segueixin reivindicant la fórmula. L’actual En Comú Podem, igual com aleshores ICV, hi té molt a guanyar i molt poc a perdre: de quina altra manera podria aconseguir alguna conselleria a la Generalitat? Titular avui, a més, de l’alcaldia de Barcelona, és evident que per a Ada Colau seria magnífic tenir un Govern afí a l’altre costat de la plaça Sant Jaume; ho seria per governar més còmodament la ciutat fins al 2023, i ho seria encara més de cara a les ambicions supramunicipals que l’alcaldessa conrea. Jéssica Albiach, de la seva banda, invoca un altre argument que l’acredita com a legítima hereva del sectarisme dels temps de Joan Saura i Dolors Camats: cal excloure del Govern qualsevol que hagi tingut res a veure amb la difunta Convergència. D’això, ¿no se’n podria dir racisme polític?

Després hi ha aquells altres (Ciutadans i el PP) que intenten frenar la forta competència del PSC en l’àmbit unionista assegurant un cop i un altre que el programa ocult de Salvador Illa consisteix en formar govern amb ERC i els comuns, i que només un suport massiu als taronges i als populars garanteix que això no serà possible. Es tracta d’un vulgar recurs pescavots, sobre l’eficàcia del qual em declaro escèptic. En un to molt menor, també Junts, dins la seva pugna intraindependentista amb Esquerra, dona a entendre a estones que, si els números ho permetessin, els republicans podrien caure en braços dels socialistes, i que la millor manera d’impedir-ho serà un vot conseqüent i robust a la llista Puigdemont-Borràs.

Sigui com sigui, el famós tripartit d’esquerres no pot tenir cap altra base que un acord PSC-ERC. ¿N’hi ha molts indicis? ¿Se’ls veu festejar gaire? (Observin que he escrit indicis, no desitjos...). Salvador Illa ha declarat aquests darrers dies que, al seu hipotètic Govern, “no hi haurà cap independentista”. Ha fet més que això: anuncia com a futur vicepresident econòmic el senyor Maurici Lucena, actual president d’una empresa tan partidària del federalisme i de l’autogovern -dels aeroports, s’entén- com Aena. Tota una picada d’ullet, sens dubte. I entre la selectíssima concurrència al primer acte de campanya a la seu del carrer Pallars hi havia el notari Juan José López Burniol i Jaime Malet, president de la Cambra de Comerç dels Estats Units a Espanya. Els conec -desigualment- a tots dos i, amb franquesa, no me’ls imagino beneint, el 2021, un pacte de govern entre el Partit dels Socialistes i Esquerra Republicana ni sota la més refinada i cruel tortura. 

I a tot això, ¿què hi diuen els republicans? Naturalment, neguen per activa i per passiva qualsevol hipòtesi d’entesa amb el PSC a la Generalitat. Però, com que la paraula dels polítics no cotitza gaire a l’alça, examinem-ho des de la perspectiva dels interessos de partit, que aquest sí que resten ben vius. Quan l’objectiu últim que perseguien amb aquells tripartits de la primera dècada del segle XXI -aconseguir l’hegemonia, la primogenitura de l’espai nacionalista/independentista- sembla més a prop que mai, si ho assoleixen ¿renunciaran al goig d’encapçalar el Govern en detriment de Junts, de tenir Laura Borràs en el lloc de vicepresidenta? I si ensopeguen sobre la línia de meta i queden dos pams per darrere, ¿ho engegaran tot a rodar, s’arriscaran a un cataclisme intern per casar-se amb el presidenciable socialista més refractari a l’ampliació de l’autogovern -més i tot que Montilla, perquè ara no hi ha un nou Estatut al banc dels acusats del Tribunal Constitucional- des del 1980?

En política tot és possible, diran els cínics i els descreguts. I al twitterisme caçador de traïdors i botiflers ja ho deuen donar per fet. A mi -que soc un antic- em sembla inversemblant que un partit a punt de complir 90 anys (el proper 19 de març) amb bona salut es vulgui suïcidar. Tots els nonagenaris que he conegut i conec més aviat tenen moltes ganes de viure.

Joan B. Culla és historiador

stats