2019: o fer política o jugar a cartes

Aquestes setmanes, amb motiu del canvi d’any, hem pogut llegir tot un seguit de balanços i de perspectives. Fins i tot a mi se m’ha demanat fer-ne i n’he fet, encara que em sento ja més espectador que no pas actor. Això sí, un espectador molt interessat. Recordo sobretot les publicades a la web de Project Syndicate, algunes reproduïdes després en català a diaris d’aquí. M’han interessat les del premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz, de l'ex secretari general de l'OTAN Javier Solana, de l'ex primer ministre de Suècia Carl Bildt i del negociador del Brexit Michel Barnier; tots ells amb llarga trajectòria... Si hagués de resumir el que he llegit ho faria amb dues frases: “No es pot dir que el 2018 hagi estat un bon any i, tot i desitjar-ho, no hi ha cap garantia que el 2019 no sigui pitjor. La raó és que tenim importants problemes de fons pendents, tant locals com globals, i que no hi ha adequades respostes polítiques”.

Vull fer una reflexió personal del perquè del pessimisme posant com a exemple dos problemes: un d'europeu i un d'espanyol.

1. Estratègies polítiques. Crec que la política ha de servir: per detectar i posar de manifest els problemes; per analitzar-ne les diferents causes; per debatre les polítiques possibles; per intentar negociar i pactar solucions de consens i, en cas d'impossibilitat, organitzar una consulta que permeti aclarir el que prefereix la ciutadania; per proposar i referendar una solució que pugui acceptar una clara majoria, i finalment per prendre mesures que permetin evitar inconvenients excessius a les minories que quedin perjudicades per la solució adoptada.

Avui dia, aquí i a tot arreu, trobem contínuament situacions de simple negació del problema, de manipulació del relat sobre el que passa, de denigració de l’adversari, de refús al diàleg i a la negociació, d’utilització de vies unilaterals, de prioritzar polítiques partidistes a curt termini, de convenciment que les tàctiques d’enfrontament directe son les més eficaces i que la negociació és un signe de debilitat; i de satisfacció si hi ha guanyadors i perdedors.

Totes aquestes estratègies són molt més pròpies de competicions en jocs de taula que no pas de debats polítics, on no juga tant l’atzar sinó la relació de forces i les aliances d'uns i altres. I, sobretot, on pot ser que aconsegueixis guanyar l’altre però a costa de fer-te també mal tu.

2. Brexit. No cal detallar-ho gaire, però analitzant el que ha passat hi trobareu molts dels aspectes que he explicat, des dels interessos partidistes de Cameron al principi i de May al final, passant per la manipulació de la informació en el referèndum, pel refús a acceptar solucions menys radicals, per la negació a fer cap pas enrere i, sobretot, per la incomprensió de la debilitat de forces davant la UE.

Si el resultat és un Brexit dur, la UE i els seus membres se’n ressentiran, però per a l’economia del Regne Unit i la seva ciutadania pot ser un malson, com ara està explicant Teresa May. Veurem com acaba.

3. Catalunya. No és el moment de repetir coses que ja s’han dit a l'hora d'analitzar el que han fet o deixat de fer aquests darrers anys tant els governs de Madrid com els de Catalunya. Per això em limito a un aspecte de molta actualitat.

No soc capaç d’entendre com es pot defensar seriosament una actuació de l’independentisme que porti a no aprovar els pressupostos de l’Estat, un fet que, a més d’impedir que puguin arribar a la Generalitat unes quantitats importants de recursos financers per millorar les seves actuacions en el camp social, pot suposar la caiguda de l’actual govern Sánchez, amb el perill real de trobar-nos amb una nova etapa de govern del PP, però molt més a la dreta i radicalitzat respecte a Catalunya, a causa del nou líder i el probable suport de Vox.

Un avançament de les eleccions generals és un escenari dolent per a Sánchez, i molt dolent per a nosaltres. A tots ens convé que la legislatura duri fins al 2020. No penso pas que siguin flors i violes, ni de bon tros, però s’ha demostrat que el seu govern no és el mateix que el govern de Rajoy, i encara menys que un govern de Casado... Caldrà proposar i pactar esmenes als pressupostos per millorar les finances catalanes, però no pot ser que s’impedeixi tramitar-los. Sé, i ho comparteixo, que aquest suport no s’ha de donar de forma gratuïta, però tampoc s’han de demanar contraprestacions que no sé si Sánchez està a condicions de fer.

Torno a la meva reflexió anterior. No estem jugant, estem fent política. És un cas en què ambdues parts hi surten guanyant amb l’aprovació i, per tant, el que s’ha de fer es pactar què hi posa cada un i deixar-se tots plegats d’amenaces, d’ultimàtums o de "farols”, en llenguatge Ponsatí. Si finalment no es tramiten, totes dues part se sentiran frustrades; i això ara ja ho saben.

No m’estendré més. Acabo dient que en bona part comparteixo l’estratègia que el dia 5 de gener proposava en aquestes pàgines Andreu Mas-Colell. Fora pòquer i fora mus!