09/01/2020

La socialdemocràcia necessita ara noves eines

4 min

Escric després de la investidura de Pedro Sánchez, cap d’una coalició liderada per un partit socialdemòcrata. Una notícia positiva, i una ocasió de reflexió. Deixo de banda la barreja de vergonya i de preocupació que m’ha produït el to i el contingut de les sessions d’investidura. Vull parlar només del que diu el títol, és a dir, de quines haurien de ser les “polítiques socialdemòcrates” que hauríem d’esperar dels governs d’aquí i de la UE en aquest inici del segle.

1. Capitalisme, comunisme i socialdemocràcia. La modernitat política va ser hereva de dos valors de la Revolució Francesa: llibertat i igualtat. Els excessos en cada un dels dos va portar Europa a principis del segle XX a un fort enfrontament entre comunisme i capitalisme, tots dos amb components dictatorials o feixistes. La socialdemocràcia va ser un intent, reeixit, de compaginar bons nivells de llibertat política i de mercat, amb la voluntat d’evitar l’explotació de la classe treballadora reduint les desigualtats socials. Les eines fonamentals van ser cinc: democràcia universal representativa, economia de mercat lliure però regulat, reforçament sindical i redistribució fiscal amb serveis públics universals gratuïts, és a dir, “estat del benestar”. Una part molt important de les esquerres van defensar aquesta síntesi, que també va ser acceptada per les dretes moderades com a “economia social de mercat”. I es va veure que la competència en el mercat, la millora del capital humà, la tecnologia i l'equitat eren factors de progrés.

2. La crisi de finals del XX. L’enfonsament del comunisme va alliberar ambicions amagades que van donar més força a les tesis neoliberals en favor de la desregulació. Això, amb la globalització i la revolució digital, va canviar notablement les perspectives i vam entrar en una etapa de desestabilització i de crisi. Alguns dels seus trets són: increment de les desigualtats personals tant de rendes com d’oportunitats; perspectives incertes especialment per a la gent jove; aparició de grans monopolis privats en el camp financer, energètic, comercial, o de la informació i la comunicació; i impotència de les estructures polítiques estatals per fer front al poder global de tots aquests grups i, per tant, incapacitat de prendre mesures adequades. Crispació general.

3. Sostenibilitat i llibertat. Dos elements han agreujat el que està passant. D’una banda, l’aparició d’un nou repte en fer-se evident la no sostenibilitat dels actuals sistemes energètics i de consum. I, de l’altra, la facilitat de manipulació en la generació i distribució de la informació que està creant una sensació falsa de llibertat personal. Cal replantejar el sistema social i el model de participació política. La incapacitat de les socialdemocràcies europees per entendre-ho ha reduït el seu paper en molts països. Espero que no ens torni a passar aquí el mateix.

4. Nova socialdemocràcia? Recullo, en vuit frases simples, algunes idees per a una nova etapa que conservi els mateixos dos valors però amb noves eines:

S’ha d’aconseguir reequilibrar les relacions entre capital i treball, tenint en compte que les negociacions entre sindicats i patronals corresponen a un món “industrial” que comporta unes formes de “contractes” per a un tipus de “llocs de treball”. La quantitat i la naturalesa del treball estan canviant, i la regulació del mercat laboral també ha de canviar.

S’ha de ser molt radical en la lluita contra tot tipus d’oligopolis o monopolis privats que limiten la competència en els mercats, permeten l’explotació dels consumidors i són un obstacle per prendre mesures polítiques que millorin el futur col·lectiu.

S’han de posar en marxa actuacions, estímuls i inversions públiques per crear la infraestructura de la transició energètica, que, a més de fer sostenible el futur, crearà ara molts llocs de treball i reduirà el cost de l’energia.

S’han d’incrementar urgentment les actuacions de qualitat i d’accés en el camp de l’educació i la formació, ja que són la millor eina per reduir la desigualtat d’oportunitats al llarg de la vida.

S’hauria d’estudiar com combinar les actuals mesures redistributives via fiscal, amb altres de predistributives via regulació laboral, que evitessin l’excessiva desigualtat de rendes brutes i permetessin no haver de imposar cargues fiscals exagerades.

S’haurien d’utilitzar millor les cargues fiscals per aconseguir desincentivar comportaments poc responsables (no sostenibles) o no creadors de valor real (transaccions financeres), i poder reduir fins i tot la part dels ingressos procedents del treball.

S’hauria de gravar més la riquesa no productiva i la seva transmissió entre vius o per mort. S’haurien de revisar tota una sèrie de deduccions que permeten reduir extraordinàriament la càrrega fiscal que suporten les grans empreses.

S’ha d’actuar amb rotunditat però amb intel·ligència per evitar casos d’utilització de dades i de manipulació d’informació amb objectius comercials o polítics. La monetització de les dades personals i l’anonimat en les xarxes haurien d’estar regulats.

Tot això és difícil de fer en un sol país; s’ha de fer a la UE. La nova socialdemocràcia ha d’actuar a Madrid i a Brussel·les.