Joan Oró. Somiar a favor de la ciència (2004)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle del físic, catedràtic i divulgador competent en ciència Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948-2018) a El País (4-IX-2004) arran de la mort del bioquímic i investigador Joan Oró (Lleida, 1923-Barcelona, 2004). Traducció pròpia. Avui és el centenari del naixement de Joan Oró, un dels científics catalans més eminents del segle XX, el primer de la seva generació. Va excel·lir pels seus estudis sobre l’origen de la vida a la Terra, una línia de recerca per la qual era reconegut a escala mundial.
Vaig conèixer Joan Oró a Barcelona durant l’esmorzar d’una reunió sobre l’origen de la vida el juny de l’any 1973. En una taula beuen cafè amb llet, entre altres, Joan Oró, Alexander Oparín i Ramon Margalef. El tema de la conversa és la literatura científicament estimulant. Algú, no recordo qui, elogia amb vehemència el tractat de citologia que Melville [autor nord-americà que va viure entre 1819 i 1891] ens “cola” a Moby Dick [novel·la del 1851]. Però hi ha detalls que es queden gravats per sempre a la memòria, per exemple, la veu inconfusible de Joan Oró glossant Camille de Flammarion [astrònom i divulgador científic francès que va viure entre 1842 i 1925] i el seu llibre La pluralité des mondes habités [1862]. Uns altres joves científics, en diferents cercles concèntrics imaginaris, segueixen de reüll la improvisada tertúlia. I tots acaben convençuts que han assistit a una confessió involuntària. La línia de sortida de la carrera científica d’Oró bé podria trobar-se en Flammarion. Oró era un científic seductor de científics. El seu anhel era comprendre la matèria viva: com emergeix la vida en el temps (on la química es fa biologia) i com es propaga la vida per l’espai (on la biologia es fa cosmologia). La síntesi de l’adenina en condicions prebiòtiques (una de les quatre lletres amb les quals s’escriuen les paraules genètiques) és, sens dubte, la seva contribució més brillant a la ciència. Però Oró era també un convençut de la utilitat social de la ciència, un convençut que invertir en coneixement científic significa, a la curta i a la llarga, invertir en progrés i en convivència, és a dir, en independència per als individus i per a les identitats col·lectives. A aquesta missió es va dedicar sempre amb amable perseverança i amb humor. El seu últim somni va ser crear l’Observatori Astronòmic i Centre d’Història Natural del Montsec, una proposta interdisciplinària per a la recerca i per a la difusió de la ciència. El lloc, proper al poble d’Àger, a la comarca de la Noguera, gaudeix d’un dels millors cels estelats de Catalunya, un valuós jaciment de fòssils i un paisatge d’una bellesa corprenedora. Una altra gran idea. No fa gaire, i a propòsit d’aquest projecte, li vaig sentir esmentar novament Flammarion.
