29/05/2022

Johnny Depp i altres pirates

4 min
Johnny Depp i altres pirates

La setmana passada vam entreveure un moment -cosa rara- l’ànima torturada de George W. Bush. Durant un discurs a la biblioteca presidencial que té a Dallas, Bush va caure en la mare de tots els lapsus freudians. Va denunciar “la decisió d’un home de llançar una invasió totalment injustificada i brutal a l’Iraq”. De seguida va rectificar i va aclarir que parlava del president de Rússia, Vladímir Putin: “Em refereixo a Ucraïna” va dir. Però després va afegir, fent un gest amb el cap: “I a l’Iraq també”.

Els Bush, pare i fill, sempre em van dir que no els agradava que els “fessin jeure al divan”. Però aquesta vegada W., el fill, es va ajeure ell mateix al divan. Per a l’expresident, que ara té 75 anys, va ser un moment d’autoinculpació digne de Dostoievski: una mostra de consciència i un viratge en direcció a la veritat en una època en què la veritat sembla perduda entre la boira.

Mirem on mirem, ens enfonsem en una allau d’enganys i grans mentides.

Putin ha aixecat la camisa a tota una nació: ha enganyat els russos sobre la guerra d’Ucraïna de la mateixa manera que s’ha enganyat a ell mateix. Quan, dilluns passat, a un coronel retirat se li va escapar la veritat a la televisió estatal russa i va dir que “la nostra situació empitjorarà clarament”, va ser una confessió també molt poc habitual. Els presentadors que l’acompanyaven semblaven incòmodes mentre a ell se li vessava el te, alhora que advertia als russos que no prenguessin “sedants informatius”.

“Estem en un aïllament geopolític total i el món sencer està en contra nostre, encara que no ho vulguem admetre”, va dir el coronel Mikhaïl Khodariónok. Al cap d’uns dies, però, va tornar a sortir per la televisió amb un to diferent per denunciar les armes fabricades a Occident, tot i el patètic espectacle de l’armament rus a Ucraïna, obsolet i ineficaç.

A les primàries republicanes les mentides han sigut recompensades. Com diu Reid Epstein a l New York Times, els votants republicans de Pennsilvània han ungit com a candidat de la dreta a governador Doug Mastriano, “que va ajudar a liderar les desvergonyides iniciatives per anul·lar les eleccions estatals del 2020 i va llogar autobusos per participar en la manifestació anterior als aldarulls del Capitoli, i que des d’aleshores ha promogut unes accions, impossibles des del punt de vista constitucional, per deslegitimar la victòria del president Biden al seu estat”.

Mastriano va difondre el 2020 teories conspiranoiques sobre les paperetes fantasma, màquines de votació piratejades i votants morts. S’ha vanagloriat que estaria encantat de robar les eleccions del 2024: “Puc nomenar el secretari d’estat, a qui se li ha delegat el poder de fer correccions a les eleccions, als registres de votació, a tot. A través del secretari d’estat, jo podria invalidar totes les màquines de votació de l’estat d’un cop de ploma”. També va fer acte de presència en un congrés cristià d’extrema dreta organitzat pels profetes de QAnon, que es va inaugurar amb un vídeo sobre el “sacrifici ritual de nens” i una “secta satànica mundial que ret culte a la sang”.

En un altre espectacle també vergonyós, la veritat no té cap mena d’importància per als furibunds fans de Johnny Depp. Els seus seguidors s’assemblen als de Trump per la seva lleialtat cega i la predisposició a tancar els ulls davant dels fets desagradables relacionats amb el seu heroi. Depp està atrapat en un escabrós enfrontament amb la seva exdona Amber Heard en un jutjat de Washington, un judici que una persona del seu entorn em va dir que li recordava “el cas d’O.J. Simpson i la cocaïna”.

Els fans de Depp, com els de Trump, actuen com els membres d’una secta. Qualifiquen d’engany les acusacions de violència domèstica de Heard i victoregen l’advocada de Depp, Camille Vasquez, cada vegada que li fa una pregunta difícil a Heard, com si fos una mena de coliseu romà per internet. Heard, al seu torn, va contribuir a aquest ambient circense quan va acomiadar la seva empresa de relacions públiques, força respectada, i va contractar un guru especialitzat en aquest camp que ha sigut acusat de comportament sexual inadequat.

Heard i Depp han compartit en públic els episodis més humiliants i fastigosos d’una relació que, sens dubte, treia el pitjor de cadascun d’ells. Sigui quina sigui la decisió del jurat, l’home que va arribar a ser anomenat The King of Cool (el rei del guai) sembla ara una closca desgastada i rugosa del seu antic jo. Ha culpat l’article d’opinió de Heard al Washington Post, en què deia que havia sigut víctima de violència domèstica sense anomenar Depp, d’haver perjudicat la seva trajectòria com a pirata. Però els peixos grossos de Disney em van dir que els estudis ja hi havien perdut interès per un incident del 2015: Heard va falsificar uns documents per introduir de contraban els seus terriers de Yorkshire a Austràlia, on estaven filmant la cinquena entrega de la franquícia de Pirates del Carib, i després, quan la van enxampar, va enviar els cadells de tornada a Califòrnia en un avió privat. Disney també es va empipar quan a Depp se li va tallar un part del dit durant una disputa matrimonial, cosa que va endarrerir el rodatge.

Envoltat d’aduladors, Depp es va enganyar a ell mateix: volia creure que el consum d’alcohol i drogues no tenia repercussions en la seva carrera, ni en les seves relacions ni la seva vida. Tot i la seva imatge despreocupada, és irascible i gelós, segons el testimoni dels que l’han conegut. El seu antic mànager ha declarat que l’estrella llençava els diners, i que cada mes gastava 300.000 dòlars en personal, a més de milers de dòlars en medicaments amb recepta. Bruce Witkin, un antic amic de Depp, descriu l’halo de fingiment que l’envolta: “En realitat, cap dels que estan en nòmina diran gran cosa. Ho intentaran, però no volen perdre la feina”. I afegeix: “És estrany el que passa al voltant de gent com ell. Tothom vol alguna cosa”. I els seguidors furibunds de Depp no permetran que es digui res de dolent al jutjat sobre el capità Jack Sparrow.

La informació feta a mida fa furor a tot el món. La veritat ha fugit.

Copyright The New York Times