18/03/2020

Coronavirus: lleis i alarma

4 min
La declaració de l'estat d'alarma ha buidat els carrers i el transport públic.

Les lleis cal respectar-les sempre, llevat que els poders públics vulguin trencar el sistema democràtic, ja que en aquest cas és obligació dels ciutadans combatre aquesta temptativa il·legítima. Però en una situació de legítim exercici de poder, la conducta obligada és respectar la llei.

Tanmateix, un símptoma que les coses no van bé és el que anomenem autoritarisme. Es tracta d'una categoria difusa, però que es dona, més o menys, quan el poder polític imposa normes aprovades sense consens o bé quan exigeix el compliment d'una normativa pel simple plaer de veure respectada l'autoritat. És a dir, quan la norma no té un rerefons realment racional sinó que s'imposa simplement perquè no es posi en qüestió l'exercici de poder. L'extrem d'aquesta forma de fer consisteix en imposar càstigs injustos per acovardir la ciutadania, buscant l'exemplarització.

El reial decret 463/2020 que va disposar l'estat d'alarma no és un exercici d'autoritarisme. Tanmateix, cal estar amatents perquè la seva aplicació no esdevingui autoritària, cosa que seria contrària a la voluntat dels seus redactors. No convé que la constant publicació de xifres d'afectats i morts reforci encara més l'alarma ciutadana fins a convertir-la en un pànic que avali precisament aquestes actituds antidemocràtiques. És a dir, cal vigilar que la policia i la resta d'organismes que l'hagin d'aplicar no facin interpretacions autoritàries del seu contingut.

En aquest sentit, el reial decret, com qualsevol altra norma, té inevitablement llacunes, i més quan es redacta amb rapidesa i gairebé sense precedents, com ha estat el cas. Posem per cas que una persona amb problemes cardiovasculars té prescrit caminar. ¿Es pot considerar una activitat imprescindible, d'anàloga naturalesa a les disposades en el seu article 7, o és obligatori adquirir –si es pot– una bicicleta estàtica o un caminador? ¿Pot una persona anar a comprar al seu proper mercat de costum, o ha de conformar-se amb una botiga de 24 hores encara més a prop del seu domicili? Els estancs estan oberts, però ¿és el tabac un bé de primera necessitat?

Per intentar no caure en –o agreujar– una malaltia mental amb la tancada i provocar una situació social encara més crítica, pot ser altament recomanable –fins i tot de primera necessitat, com sap qualsevol pres– fer una passejada de manera estrictament individual i sense aproximar-se a altres persones, cosa que és perfectament factible i posseeix científicament un risc sanitari inexistent, perquè el coronavirus no és a l'atmosfera. A més, són poc probables les aglomeracions perquè amb comerços tancats i amb la por al cos, seria estrany que la població es reunís sense distància de seguretat a les places de les ciutats. Si fos necessari, la policia podria controlar sense dificultat la fluïdesa i presència raonable de persones en aquests espais. En aquestes condicions, ¿té sentit prohibir aquests passejos, o podria ser autoritari fer-ho?

I és que un altre signe d'autoritarisme consisteix en presumir que com que la societat és estúpida, irresponsable i es portarà malament, el govern ha de ser dràstic. No és positiu que el poder públic pensi que la població és nècia, perquè aquest sí que és un evident senyal d'autoritarisme. A canvi, el poder ha de persuadir i explicar amb insistència i molta paciència la situació, de manera que la població entengui les normes. I només en última instància, i no a la primera, pensar en sancions. Aquesta malaltia només és mortal excepcionalment, però no és sistemàticament mortífera. No és l'Ebola. Existeix, això sí, un problema de gestió de mitjans sanitaris que s'ha de resoldre de manera raonable i equitativa amb mesures de contingència, i també en els propers pressupostos generals, cal no oblidar-ho, revertint d'una vegada les retallades, que són les que potser acabaran matant més persones arreu del món per manca de mitjans per atendre els malalts, i no el coronavirus. Aquest és el problema, i no pas que hàgim de morir tots, que no és cert, ni tan sols la gent gran, que, si s'infecta, estadísticament és altament probable que es curi.

El més procedent, en qualsevol cas, és obeir les autoritats, que han de tirar endavant decisions lògiques d'acord amb la ciència i tranquil·litzar la població. Igual que els mitjans de comunicació; la seva responsabilitat en moments com aquest és enorme. Una cosa és informar, que és obligat, i una altra de molt diferent és difondre el nombre de morts com si fossin els minuts finals d'una final igualada de la Champions League. És a dir, esbombar en comptes d’informar.

stats