La carrincloneria està camuflant la falta d’humanitat

En els programes d’actualitat, les cobertures informatives de les catàstrofes ja no tenen res a veure amb informar. La seva finalitat és l’explotació sistemàtica del dolor de les persones en situació de màxima vulnerabilitat. Un nou exemple el vam veure dimarts a El tiempo justo de Joaquín Prat Jr., a Telecinco, quan entrevistava l’oncle d’una nena supervivent de 6 anys que havia perdut els seus pares i el seu germà de 12 anys en l’accident d’Adamuz. Les intervencions del presentador delataven que només volia exhibir la consternació d’aquell pobre home. Fins i tot el van utilitzar per crear expectativa en les pauses de publicitat i, després, refregar-li la tragèdia familiar amb un sensacionalisme barroer i edulcorat.

Joaquín Prat, parlant molt a poc a poc i fluixet per teatralitzar la seva presumpta sensibilitat, va dir a l’entrevistat: “Gracias por compartir lo que quieras compartir con nosotros”. El que digués li era igual. Només volien exhibir-lo com un trofeu de caça per la gravetat de la seva història. Després de recordar-li que havia perdut la germana, el cunyat i el nebot de 12 anys, i que la nena s’havia quedat desemparada, li va dir: “Las pausas en la tele a veces llegan en el momento más inoportuno, pero te voy a pedir un poquito de paciencia para que podamos hablar luego tranquilamente sobre lo que estáis viviendo”. Quan van tornar dels anuncis, van obligar l’home a mirar un vídeo amb música tràgica en què es donaven els detalls de totes les desgràcies. Frases com “Esa niña había visto morir a su padre, a su madre y a su hermano”. Li afegien els plors d’algunes veïnes del seu poble lamentant la tragèdia. Li van fer escoltar les declaracions d’una guàrdia civil explicant les peripècies de la nena per sortir ella sola del tren i com la criatura demanava pels seus pares. El vídeo burxava encara més, amb entonació morbosa: “Pero la familia por la que ella preguntaba no estaba. Estaba dentro de esos trenes convertidos en toneladas de hierro”. L’entrevistat aguantava escoltant el relat a través de l’orellera. “Madre mía...”, va murmurar, consternat pel que anava sentint. Joaquín Prat li demanava que expliqués el que estava vivint i que precisés les dificultats que s’havien trobat per poder identificar els seus familiars. El presentador feia èmfasi en les situacions més tristes. El va convidar a explicar com, per culpa d’un error informàtic, li havien fet creure que el nen de 12 anys finalment estava viu per, després, comunicar-li que s’havien equivocat. Joaquín Prat va tornar a donar pas als anuncis i a fer-lo esperar. “Mucha fuerza. Espero que la saquéis de algún sitio”, el va acomiadar Joaquín Prat. S’ha de ser mala persona per instrumentalitzar les víctimes, demanar-los paciència amb la publicitat, tractar-les amb condescendència i abocar-les als detalls de la seva desgràcia. La inhumanitat, disfressada de carrincloneria i sentimentalisme, és un acte de crueltat que la televisió ha normalitzat.