23/05/2022

José Manuel Villarejo i tal...

2 min
Captura de Pantalla 2022 05 23 a les 12.51.49

Dissabte, el FAQS va oferir a l’audiència un programa sòlid amb la presència de l’excomissari José Manuel Villarejo, el llauner per excel·lència de les clavegueres de l’Estat. Del programa cal destacar-ne:

El format per entrevistar-lo: Mai havíem vist Villarejo en directe, sense muntatges ni posades en escena, amb la intervenció coral de diversos periodistes i durant dues hores i mitja llargues. Ni censura ni control del relat. Un context que permet a l’espectador treure conclusions no condicionades o induïdes pel programa ni la cadena. 

L’esforç periodístic: Cristina Puig va demostrar un nivell de preparació i de concentració que va obligar Villarejo a no relaxar-se. Ell no va dominar el relat. El resum de Jordi de Planell va situar bé l’espectador més neòfit en la llarga i tèrbola trajectòria del protagonista.

L’apunt obligat: L’advertència de Neus Tomàs recordant la manca d’escrúpols i l’historial delictiu del personatge va servir per recordar a l’audiència la dubtosa credibilitat de Villarejo i, per tant, l’obligació de mantenir una mirada crítica i distant del relat llaminer farcit de noms propis de l’excomissari. 

Més enllà de les respostes: La manca d’edició de l’entrevista permetia a l’espectador analitzar la manera d’expressar-se de Villarejo. El seu to aparentment desmenjat dissimula un control enorme no només de què diu sinó de com ho diu. La claredat explicativa que té en les gravacions telefòniques no és la mateixa que, en molts casos, fa servir en les respostes del programa. Ell mateix parla de “mi técnica” quan explica com dialoga amb els seus confidents per obtenir-ne beneficis. Com més concreta és la pregunta, més difumina la resposta. És un manipulador professional: explica, es contradiu, es repeteix, fa l’orni i torna a començar. Deixa frases importants inacabades amb l’ús de la crossa final del “i tal”: “Dos coroneles me pidieron que me suicidara o que hiciera tal”, “Lo hizo la policía española y tal”, “Entonces yo voy a decirle que el ministerio de Interior hiciera tal”. Dona aparença de nimietat a allò que amaga. Una imprecisió discursiva que l’ajuda a distreure l’interlocutor.

Consciència de la vaguetat: Quan algunes de les periodistes van demanar que precisés algunes de les seves evasives, Villarejo es va excusar falsament: “Siento que mi castellano no sea demasiado preciso”, “Vuelvo a repetirle que mi castellano debe ser bastante malo”. S’excusa en l’idioma per camuflar una estratègia que és purament comunicativa. 

El llenguatge no verbal: Discretament el realitzador va intentar mostrar amb alguns plans de reacció els tics de Villarejo. Quan resumien les causes pendents o li recordaven actuacions seves, l’home exhibia una quantitat de moviments musculars, ràpids i espasmòdics, amb el cos o amb la boca, que transmetien la tensió i incomoditat del personatge.

Villarejo no es pot entendre com una font sinó com la demostració d’un submon polític i criminal ocult al marge de la democràcia. Per això està bé tenir l’oportunitat d’observar-lo des de la transparència televisiva.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió