Josep Joffre i Plas, mariscal de França (1931)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) a Revista de Catalunya (I/VI-1931). Aquest dimecres fa 50 anys de la mort d’aquest historiador, que dirigia Revista de Catalunya quan va publicar aquest article sobre el mariscal nord-català Josep Joffre (Ribesaltes, 1852 - París, 1931). En la Gran Guerra, Joffre va liderar les tropes franceses.

“Josep Joffre va néixer el 12 de gener de 1852, a Ribesaltes (Pirineus Orientals)”. Amb aquestes dades comencen, si fa no fa, totes les biografies del mariscal Joffre, publicades per la premsa d’arreu del món amb motiu de la seva mort, i en aquest mots tan breus, en aquest cognom gloriós, en aquest Ribesaltes mal ortografiat (escrit generalment Rivesaltes), i en aquest parèntesi que enclou la denominació burocràtica d’un dels nombrosos departaments de França, hi ha tot allò que dona, per a nosaltres, catalans, al record del vencedor del Marne, una emoció que cap poble del món no pot sentir, ni el poble francès mateix que li degué la salvació en l’hora del màxim perill que hagi conegut la seva història. El nom Jofre o Jofré, netament català, evoca figures de la nostra història, vinculat com fou en il·lustres famílies (ens venen ara a la memòria els Jofré vescomtes de Rocabertí i els Jofré de Borja pare i fill d’Alexandre VI), i és adjudicat juntament amb el de Guifred o Guifré el fundador de la dinastia catalana, fins al punt que els erudits meridionals van substituir durant la guerra el nom de Wifred le Vélu, que donaven en els seus estudis al comte de Barcelona, pel de Jofre le Poilu, fonent així en la denominació els dos grans cabdills catalans, el medieval i l’actualíssim, el que va salvar França de l’escomesa dels normands en el segle IX -voldria una tradició- i el que va salvar-la de l’escomesa dels alemanys en 1914. El nom de Ribesaltes, evoca, una mica melancòlicament, l’extrem nord de Catalunya, la plana rossellonesa quan ja s’atansa a les Corberes i als aiguamolls i maresmes de Leucata i de Salses. Veiem el riu amb els palets nus i polits de les vores, amb l’aigua escassa, amb les ones que hi passen la bugada, amb el pont estès i multiocular, que sembla reclamar la vela lleugera d’una tartana o la vela trontollant i lenta d’un carro. I al fons, la vila d’un aire tan català, amb la torre quadrada, típica, de l’església a un costat... Per aquests carrers corria, de bordegàs, el futur vencedor de la Marne, ací, a la botiga de boter del seu pare, el veien els bons veïns de Ribesaltes i dels encontorns, estudiant, el llibre a la mà, i ja algun d’ells, amb aquell respecte, ingenu i saberut alhora, del camperol senzill envers l’home d’estudis, anunciava al pare satisfet futures glòries per al fill; en aquesta vila, en fi, va nodrir-se primicerament el seu esperit en la saba del nostre idioma, i el català, que no havia d’oblidar mai més, fou la llengua de la seva infantesa. La seva mare, Caterina Plas, en català va parlar-li i va cantar-li; en català del Rosselló, una mica malmès per la influència del francès envaïdor, però encara vivent i bategant, com el nom de Catalunya viu i batega encara sota el nom departamental de Pirineus Orientals (l’uniformisme francès, en voler esborrar tot record de noms històrics i tradicionals, ha enclòs encara al Rosselló i la Cerdanya francesa en una denominació prou evocadora) [...].