24/10/2019

La doble injustícia amb Carme Forcadell

4 min
"La mesa no pot limitar el debat parlamentari: Carme Forcadell en 10 frases al Suprem

La acusada Sra. Carme Forcadell desobedeció visiblemente los mandatos del Tribunal Constitucional”. Això diu, a la pàgina 324, la sentència del Tribunal Suprem 459/2019 que ha condemnat els 12 acusats del judici del Procés per diversos delictes i, en el cas de Carme Forcadell, a 11 anys i mig de presó i el mateix temps d’inhabilitació absoluta, la quarta condemna més alta d’aquest cas. Ja he explicat en diversos articles que la sentència em sembla injusta i incorrecta jurídicament. Però en el cas de Carme Forcadell es comet una doble injustícia.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En primer lloc, és notable que a la part de la sentència que es dedica a mostrar el “judici d’autoria” individualitzat de la sedició dediquin 18 pàgines a Forcadell (quan, per exemple, només n'hi dediquen sis a Junqueras). Però és que en 12 d’aquestes pàgines, corresponents als punts 1.3.1 i 1.3.2, no fan altra cosa que relatar els diversos requeriments i apercebiments que ella va rebre del Tribunal Constitucional i que va desobeir. En efecte, la senyora Forcadell va desobeir de forma visible els mandats d’aquest tribunal. I en conseqüència hauria d’haver estat condemnada a una pena de multa, com els consellers Vila, Mundó i Borràs.

Però se la condemna també per sedició, delicte que segons el TS absorbeix el de desobediència. Aquí rau la primera injustícia de la seva condemna. Com he explicat en altres articles, la condemna per sedició és injusta i inconstitucional perquè el TS ha fet una interpretació extensiva del delicte de sedició, i no una de restrictiva, com era la seva obligació –especialment estant en joc el dret fonamental de manifestació–. Però en el cas de Forcadell s’hi afegeix una segona injustícia. I és que fins i tot si admetéssim, només com a hipòtesi, la lògica del delicte de sedició, que segons la sentència va quedar constituït pels fets del 20-S i l’1-O del 2017, l’autoria de la senyora Forcadell respecte d'aquests suposats fets delictius no ha quedat en absolut provada durant el judici, ni prou argumentada a la sentència.

Tota l’argumentació acusatòria de la sentència per condemnar Forcadell per sedició descansa en dos arguments. Primer, que ella va tenir una “intervenció rellevant i decisiva” sotmetent a votació i aprovació les lleis de 6 i 7 de setembre del 2017 en un intent de “teixir un entramat de realitat legal paral·lela” que havia de “servir de suport a l’estratègia independentista” (p. 315). I segon, que va tenir un paper protagonista, primer com a presidenta de l’ANC i més tard del Parlament, per impulsar el full de ruta i promoure la votació de l’1-O, tant en actes públics com en xarxes socials.

El problema del primer argument és que descansa en el supòsit que les accions que van constituir la sedició requerien aquesta “realitat legal paral·lela” que, com diu la sentència, servís “d’il·lusòria referència” per mobilitzar la ciutadania. Es tractava de fer creure a la gent que anar a votar era legal. No obstant, és obvi que les lleis de 6 i 7 de setembre són totalment irrellevants per a les mobilitzacions del 20-S davant de la conselleria d’Economia. I també que ho van acabar sent per al referèndum de l’1-O, ja que no es van complir la majoria dels criteris establerts per la mateixa llei de referèndum. Per exemple, no va haver-hi ni campanya electoral (com la regulada per l’art. 11), ni sindicatures electorals (arts. 17-27), ni administració electoral del Govern (arts. 32 i 33). De fet, si Forcadell no hagués sotmès a aprovació les lleis el mes de setembre, però els organitzadors del referèndum l’haguessin convocat l’1-O igualment, la gran majoria de votants hauria anat a votar igualment, com ja havien fet el 9-N sense necessitat de la llei. I això per no mencionar que encara està per demostrar que els actes de la mesa d’acceptar sotmetre a votació aquestes lleis no quedessin emparats per la inviolabilitat parlamentària, una prerrogativa que de fet hauria de protegir els nostres representants democràtics perquè puguin votar i exercir les responsabilitats pròpies del càrrec de la manera que creguin oportuna sense ingerències externes –cosa sobre la qual el TC tindrà la darrera paraula.

El problema del segon argument és encara més evident. És cert que la senyora Forcadell va tenir protagonisme en les mobilitzacions del 2017, i que va animar repetidament la gent a manifestar-se i a votar. Però resulta que manifestar-se i votar al suposat referèndum de l’1-O no és delicte, i animar a fer-ho tampoc (com a mínim, no un delicte que vagi més enllà del de desobediència). De fet, moltes altres persones van tenir tanta o més rellevància que ella en les xarxes i declaracions públiques per animar la gent a votar, així com en les reunions polítiques de direcció del moviment i, en canvi, la majoria no han estat ni tan sols acusades. Es produeix, doncs, una flagrant vulneració del principi de presumpció d’innocència, ja que no s'ha demostrat el rol distintiu de Forcadell en el suposat grup director d’una suposada conxorxa per a la sedició.

I trobem, finalment, la cirereta: a les pàgines 326 i 327 se l’acusa també d’haver permès la votació el dia 27 d’octubre de la declaració d’independència i l’inici del procés constituent. Succeeix, però, que el delicte de sedició, en ell mateix, no té res a veure amb la declaració d’independència. Res en absolut. Es tracta d’un delicte contra l’ordre públic, desvinculat de les finalitats pròpies de la rebel·lió, com “derogar, suspendre o modificar la Constitució” o “declarar la independència d’una part del territori nacional”, que resulten irrellevants en el moment en què s’absol de rebel·lió. Com diu la mateixa sentència, de forma contradictòria, la sedició “no és una rebel·lió en petit”. I així estem.

stats