Publicitat
Publicitat

La anormalitat obre la campanya

La notícia no està en els actes electorals sinó en els jutjats: és la conseqüència natural de l’estratègia de Rajoy davant el sobiranisme català

1 . INTERLOCUTÒRIA. Per si algú dubtava de la anormalitat de les eleccions del 21-D, l’arrencada de la campanya electoral ha estat altament clarificadora. Amb vint-i-quatre hores de diferència, dues notícies judicials han robat les portades a les paraules dels candidats, que haurien de ser les protagonistes del moment. La notícia no està en els actes electorals sinó en els jutjats. No és cap casualitat, és la conseqüència natural de l’estratègia que Mariano Rajoy ha seguit des del primer dia davant del conflicte plantejat pel sobiranisme català: parapetar-se darrere la justícia. Defugir les vies polítiques transferint així les seves responsabilitats a altres poders de l’Estat. Per probabilitat estadística, el primer dia de campanya havia de coincidir amb una notícia judicial d’impacte. I així ha estat, per partida doble.

Dues decisions encadenades del jutge Llarena obren la carrera. Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart segueixen en presó preventiva, amb una interlocutòria que sembla com si la justícia, seguint la preocupant línia d’evolució recent de la legislació penal, s’endinsés pels perillosos camins de la subjectivitat: el jutge dubta sobre si les afirmacions dels acusats són mentideres ( mendaces, en castellà) i requereix que “progressivament es vagi confirmant que el canvi de voluntat és verdader o real”. Però el més desassossegant de tot és que se segueixi parlant, per justificar els delictes dels quals se’ls acusa, de “violenta explosió social”, cosa realment difícil d’entendre davant d’un moviment que si per alguna cosa és reconegut al món és per haver fet sortir al carrer centenars de milers de persones en moltes ocasions sense un acte de violència mínimament ressenyable.

Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart segueixen en presó preventiva: sembla com si la justícia s’endinsés pels perillosos camins de la subjectivitat

De la seva pròpia interlocutòria el jutge Llarena en treu una conseqüència: l’entrega de Puigdemont i companyia per part de la justícia belga podria estar en perill. O podria fer que només se’ls pogués aplicar un delicte menor, la malversació de fons, cosa que suposaria un qüestionament dels delictes de rebel·lió i sedició. De manera que, quan arribessin davant la justícia espanyola, hi hauria d’haver acusacions diferents per a persones assenyalades pels mateixos delictes. Llarena s’anticipa: retira l’ordre de detenció europea i internacional contra Puigdemont i els exconsellers que l’acompanyen. I els deixa als llimbs. O es munten la vida fora o, si tornen, seran detinguts per aplicar-los el mateix tractament que als altres, perquè, en paraules del jutge, “s’està investigant un delicte de naturalesa plurisubjectiva dotat d’unitat jurídica inseparable, que requereix una única constatació per evitar respostes contradictòries”.

2 . CALMA. Candidats a la presó i candidats a l’estranger amb garantia de presó si tornen. La legislació espanyola només impedeix que sigui candidat qui ha estat condemnat per sentència ferma. No és el cas de cap d’ells. La llei determina també que la Junta Electoral ha de garantir que els candidats competeixin en igualtat de condicions. En el cas dels que han fugit es pot argumentar que la decisió ha estat seva. Però en el cas dels que són a la presó, ¿com se’ls garanteix el dret a competir com tots? Seria una ironia de la història que aquestes eleccions catalanes convocades per Rajoy fossin les del plasma, el mitjà de comunicació preferit del president.

Encara no ens havíem trobat amb una campanya en què caps de cartell de llistes amb aspiracions reals de guanyar estiguessin empresonats o fora de joc

Aquestes votacions són tan importants com anormals, per molt que es plantegin com les del retorn a la normalitat. Tota elecció té les seves circumstàncies, i en la democràcia espanyola n’hi hagut de molt excepcionals, com les que van tenir lloc quatre dies després de l’atemptat de l’11-M. Però encara no ens havíem trobat amb una campanya en què caps de cartell de llistes amb aspiracions reals de guanyar estiguessin empresonats o fora de joc. És difícil saber com pesarà tot plegat en l’electorat: quina força té la indignació i quin impacte té la por, quin és el nivell d’aprovació a les actuacions judicials i quin és el nivell d’incomoditat davant l’espectacle poc edificant que s’està donant a Europa.

Alguns es pregunten per què en aquestes circumstàncies l’independentisme participa en les eleccions. I la resposta és molt senzilla: qualsevol altra opció seria molt pitjor. Seria regalar les institucions en un clima d’ensulsiada. L’independentisme necessita guanyar per demostrar que segueix aquí a pesar dels errors encadenats. I aquest acte de realisme combinat amb l’immens estrès a què s’ha sotmès la ciutadania aquests mesos dona una calma aparent que no es correspon amb la anormalitat de la circumstància.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT