PROJECT SYNDICATE

La fi del neoliberalisme i el renaixement de la història

La realitat és que malgrat el seu nom, l'era del neoliberalisme no va tenir res de liberal

Al final de la Guerra Freda, el politòleg Francis Fukuyama va escriure un famós assaig titulat The end of history [La fi de la història], on sostenia que l'ensorrament del comunisme eliminaria l'últim obstacle que separava el món del seu destí de democràcia liberal i economia de mercat. Molts van estar-hi d'acord.

Avui, quan assistim a una retirada de l'ordre mundial liberal basant en regles i regulacions, quan autòcrates i demagogs lideren països que representen més de la meitat de la població mundial, la idea de Fukuyama sembla antiquada i ingènua. Tot i així, aquesta premissa va ser clau per apuntalar la doctrina econòmica neoliberal que ha prevalgut en els últims quaranta anys.

El crèdit de la fe neoliberal en la desregulació total dels mercats com la manera més segura d'aconseguir la prosperitat compartida està avui en respiració assistida, i per bons motius. I no és cap coincidència, ni una simple correlació, que la confiança en el neoliberalisme i en la democràcia s'hagin perdut alhora: el neoliberalisme porta quaranta anys afeblint la democràcia.

La forma de globalització prescrita pel neoliberalisme ha fet que individus i societats senceres perdessin el control sobre una part important del seu propi destí

La forma de globalització prescrita pel neoliberalisme ha fet que individus i societats senceres perdessin el control sobre una part important del seu propi destí, com Dani Rodrik (de Harvard) ha explicat amb molta claredat, i com jo sostinc en els meus llibres recents Globalization and its discontents revisited i People, power, and profits. Els efectes de la liberalització dels mercats de capitals van ser particularment odiosos: n'hi havia prou que el candidat amb avantatge en unes eleccions presidencial d'un país emergent no fos del gust de Wall Street perquè els bancs traguessin els diners del país. Els votants havien d'escollir llavors entre cedir davant Wall Street o fer front a una dura crisi financera. Semblava que Wall Street tenia més poder polític que la ciutadania.

Fins i tot als països rics es deia als ciutadans: "No és possible aplicar les polítiques que vostès volen [protecció social, salaris dignes, tributació progressiva o un sistema financer ben regulat] perquè el país perdrà competitivitat, hi haurà destrucció de llocs de treball i vostès patiran".

A tots els països (rics o pobres) les elits van prometre que les polítiques neoliberals comportarien més creixement econòmic i que els beneficis serien enormes, de manera que tots, inclosos els més pobres, estarien millor que abans. Però fins que això succeís, els treballadors havien de conformar-se amb salaris més baixos, i tots els ciutadans havien d'acceptar retallades en importants programes estatals.

Les elits van assegurar que les seves promeses es basaven en models econòmics científics i en la "recerca basada en l'evidència". Doncs bé, quaranta anys després, les xifres són a la vista de tothom: el creixement s'ha desaccelerat i la gran majoria dels seus fruits han anat a parar a les mans d'uns pocs, situats al cim de la piràmide. Amb salaris estancats i borses en alça, els ingressos i la riquesa van fluir cap amunt, en comptes de cap avall.

¿A qui se li acut que la contenció salarial (per aconseguir o mantenir competitivitat) i la reducció de programes públics poden contribuir a una millora dels nivells de vida? Els ciutadans senten que se'ls va vendre fum. Tenen dret a sentir-se estafats.

Estem experimentant les conseqüències polítiques d'aquest enorme engany: desconfiança en les elits, en la "ciència" econòmica en què es va basar el neoliberalisme i en el sistema polític corromput pels diners que va fer tot això possible.

Si no va ser suficient la crisi financera del 2008 per adonar-nos que la desregulació dels mercats no funciona, n'hi hauria d'haver prou amb la crisi climàtica

La realitat és que malgrat el seu nom, l'era del neoliberalisme no va tenir res de liberal. Va imposar una ortodòxia intel·lectual amb guardians totalment intolerants al dissentiment. Als economistes d'idees heterodoxes se'ls va tractar com a heretges dignes de ser evitats o, en el millor dels casos, relegats a unes poques institucions aïllades. El neoliberalisme s'ha assemblat molt poc a la "societat oberta" que va defensar Karl Popper. Com va recalcar George Soros, Popper era conscient que la societat és un sistema complex i canviant en què com més aprenem, més el nostre coneixement canvia el comportament del sistema.

La intolerància va aconseguir la seva màxima expressió en macroeconomia, en la qual els models predominants descartaven tota possibilitat d'una crisi com la que vam experimentar el 2008. Quan l'impossible va succeir, el tema es va tractar com si fos un llamp en un cel clar, un succés totalment improbable que cap model podia haver previst. Fins i tot avui, els defensors d'aquestes teories es neguen a acceptar que la creença en l'autoregulació dels mercats i la desestimació de les externalitats, considerant-les inexistents o insignificants, van portar a una desregulació que va ser crucial per desfermar la crisi. La teoria sobreviu, amb intents ptolemaics d'adequar-la als fets, la qual cosa prova fins a quin punt és veritat que quan les males idees arrelen, no moren fàcilment.

Si no n'hi va haver prou amb la crisi financera de 2008 per adonar-nos que la desregulació dels mercats no funciona, hauria de ser suficient la crisi climàtica: el neoliberalisme provocarà literalment la fi de la civilització. Però també és evident que els demagogs que volen que girem l'esquena a la ciència i a la tolerància només empitjoraran les coses.

L'única sortida, l'única manera de salvar el planeta i la civilització, és un renaixement de la història. Hem de revitalitzar la Il·lustració i tornar a comprometre'ns amb els seus valors de llibertat, respecte pel coneixement i democràcia.

Copyright Project Syndicate

Més continguts de