18/09/2021

Junts i sense alternativa

3 min
Junts i sense alternativa

Hi ha una notable coincidència en donar per mort l’actual govern de la Generalitat, després del depriment episodi dels darrers dies. Però perquè un govern mori n’hi ha d’haver un d’alternatiu, i em fa l’efecte que no és el cas.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

ERC no es pot despendre de Junts, perquè no té els escons necessaris per sostenir-se en solitari. Posar-se en mans de la CUP com a soci principal, en l’actual conjuntura, és encara més arriscat que governar amb el puigdemontisme. I el suport del PSC i els comuns implicaria desactivar la taula de diàleg, empassar-se la repressió quotidiana de l’Estat i, sobretot, entregar a canvi un suport acrític al govern de Pedro Sánchez. Ara mateix, l’única eina veritable que tenen els republicans per fer política són els seus diputats a Madrid, i dubto molt que vulguin sacrificar aquesta carta. Per a Pere Aragonès és un mal menor continuar lligat a Junts, un partit que no porta gaire bé les contradiccions entre la vocació de govern i l’histrionisme.

Pel que fa a Junts, el seu ventall de possibilitats és més escàs. Només pot governar amb ERC, i, per tant, si decideix trencar la coalició de govern hauria de passar a l’oposició. Però aquesta opció té pocs avantatges. El discurs del partit no canviaria gaire. Laura Borràs actuaria igual que ho fa ara, però sense cap ressò. Els homes de gestió com Jaume Giró o Josep Maria Argimon segurament ho deixarien córrer. Es perdrien un bon nombre d’alts càrrecs i s’abandonaria la centralitat i la influència. Tot això, a l’espera d’una dubtosa recompensa electoral d’aquí dos o quatre anys. M’atreveixo a dir que Junts no cometrà aquest error.

El meu pronòstic, doncs, és que les dues grans forces independentistes continuaran governant de bracet, encara que l’únic que els uneix és un objectiu de fons que no està en l’agenda d’aquesta legislatura, cosa que uns i altres saben perfectament. Però això no hauria de ser obstacle perquè es posessin d’acord en la gestió quotidiana, el programa de govern i fins i tot el seguiment del diàleg amb el govern espanyol. Els acords sempre són possibles si hi ha veritable voluntat d’entesa, però per això cal que els dos socis arribin a la conclusió que l’acord els surt més a compte que la disputa. És evident que ERC està en aquesta tessitura, perquè té la presidència i és qui té més a guanyar si la legislatura és un èxit.

En el cas de Junts, la pulsió de veure fracassar Aragonès és comprensible, però els seus líders han de filar molt prim. No volen reforçar el seu soci i rival, però si envien la legislatura a fer punyetes és molt possible que la riuada se’ls emporti a ells i tot. Que prenguin com a exemple la pèssima gestió que han fet de la taula de diàleg: Junts podria haver deixat que Pedro Sánchez fos l’aixafaguitarres, i complicar-li les coses a ERC amb una posició exigent dins de la mateixa taula; en canvi, un excés de zel obstruccionista ha fet que al final els delegats de Junts en quedin al marge. De la taula i de la foto.

Aquesta precipitació fa pensar que Junts ha optat per la tensió continuada, perquè no té prou confiança en què d’aquí dos anys el castell de cartes del diàleg salti pels aires i arrossegui ERC, com prediuen alguns dels seus oracles. Però Pere Aragonès no sembla el tipus de persona que es deixa derrotar en una guerra de nervis. La legislatura serà un èxit o un fracàs, però no s’acabarà d’un dia per l’altre. I si és així, el millor per a Junts és que es tornin a reivindicar com a interlocutors del govern espanyol, i busquin una manera diferent de marcar el seu espai.

stats