Durant molts anys es considerava una falta de decòrum tractar temes de política interna en l’esfera internacional i encara més llançar-se els plats pel cap entre govern i oposició. Hi havia un pacte diplomàtic no escrit que deia que els draps bruts es rentaven a casa i que en termes de política exterior o en comentaris sobre temes domèstics a l’estranger l’oposició mantenia una certa lleialtat institucional, guardant les formes. A molts països això encara es respecta, però a Espanya ha saltat pels aires definitivament.
Els temps han canviat i avui Europa s’ha convertit en una extensió de l’arena domèstica. Especialment en el cas d’Espanya, el Parlament Europeu és una cambra on reverberen en llengües diverses les discussions de política interna. Ja siguin sobre la independència judicial o sobre la gestió política del conflicte català amb l’amnistia.
La situació té avantatges i perjudicis. En definitiva, a Brussel·les i Estrasburg s’escenifica i s’amplifica el grau d’enverinament de la polarització actual, però també es posen en evidència les mancances institucionals en temes democràticament fonamentals com la independència judicial. Una altra qüestió és que es fa per la pitjor de les raons, i que ho fa la guineu que té cura del bestiar.
Europa és un escenari de la polarització del PP i el PSOE però també continua sent una idea evocadora. La que representa els millors valors, els bons estàndards democràtics que quan no es compleixen queden en evidència, ja estiguin protagonitzats per Espanya, Polònia o Hongria.
El PP i el populisme
La confrontació entre els dos grans partits i els seus aliats s’ha elevat a categoria amb l’estratègia de Pedro Sánchez per convertir-se en el bastió, el mur en diu ell, davant l’extrema dreta. A Espanya i a Europa. Una estratègia que el PP –el de l’operació Catalunya que va pretendre fer política massivament a través dels tribunals– li posa en safata quan es deixa fagocitar per les posicions polítiques i l’estil de Vox i abunda en el populisme i la polarització.
S’utilitzen els aliats parlamentaris per posar en qüestió institucions com la justícia, que ningú diu que siguin fàcils de preservar en cap país de l’entorn, però que haurien de formar part de l’actiu institucional compartit. Impossible a Espanya, avui. Seria així si Espanya fos una democràcia sana en l’àmbit judicial, però la realitat és una penosa utilització política del sistema judicial com a arma partidista que troba en la voluntat d’alguns jutges una complicitat extraordinària. El PP es vesteix amb pell de xai per denunciar una pretesa intromissió socialista al CGPJ. El PP de Fernández Díaz i la Fiscalia que afina. Europa és una idea inspiradora, però el Parlament corre el risc de viure algunes sessions ridícules mogudes pel papanatisme de creure que qualsevol tonteria dita en anglès o en francès sembla que tingui una mica de credibilitat.
De què volem parlar
Les eleccions europees es poden enfangar en la bronca interna o recuperar l’esperit que Europa és una idea. Que ha sigut una resposta a la tensió entre l’obscuritat i la llum. Seria un bon moment per parlar seriosament de l’amenaça d’una ampliació mal feta que complicaria encara més la presa de decisions, de la necessitat d’organitzar-se en cercles concèntrics i no amb competències homogènies que frenen els avenços, de portar els valors democràtics i d’anticorrupció a Ucraïna, Hongria o Polònia. D’avançar en polítiques que permetin guanyar competitivitat respecte als gegants mundials. De cooperació, d’immigració.
Europa no pot convertir-se en l’arena del circ de la bronca del PP per desqualificar un govern que considera il·legítim perquè no és el seu. En un món civilitzat, la renovació del Consell General del Poder Judicial seria una qüestió interna que es desbloquejaria amb una carrera de mèrits objectius i honradesa. No serà així, i els moviments polítics apunten a una reforma de les majories per desbloquejar-la. És una mala notícia canviar les regles del joc per poder activar la renovació, però el PP no ha deixat cap altra opció.
Espanya té un greu problema amb els jutges de les altes magistratures, ja sigui per la seva ideologia extrema o per la pressió política i els incentius per promocionar-los. La reforma és urgent i les denúncies de lawfare hi ajuden. Alguns socialistes comencen a veure que res no els garantia que ells quedarien preservats de la manipulació judicial. No cal ser independentista per estar a la intempèrie quan la protecció no és universal.
