L’asfíxia de les pimes
Segons un informe recent de Cepyme, les pimes espanyoles han vist com els seus costos operatius s’han disparat un 26% des del 2019, especialment en microempreses, a causa dels materials (+35%), serveis (+7%) i costos laborals (+25,7% en petites i microempreses, +19,8% en mitjanes). Aquesta realitat ha frenat la creació d’ocupació: en el primer trimestre de 2025 les pimes només van créixer un 1,9%, la dada més baixa en quatre anys.
Les pimes, juntament amb els autònoms, constitueixen més del 98% del teixit empresarial espanyol i generen al voltant del 62% de l’ocupació en el sector privat. En conjunt, representen prop de la meitat del PIB. Aquesta realitat numèrica revela que la salut de la microempresa és la salut de la nostra economia: si fallen els autònoms i les pimes, tota l’estructura productiva se’n ressent.
L’informe de Cepyme alerta del pes de les càrregues laborals i de les obligacions que es generen quan es decideix fer un nou contracte de treball. Els compromisos que s’adquireixen són, precisament per la seva dimensió, inassolibles. Una de les càrregues més grans es produeix quan un treballador està de baixa. En una estructura de només quatre persones, una o dues baixes prolongades poden ofegar l’empresa.
Recordo el cas d’una pime de quatre treballadors on dues persones de baixa obliguen les dues restants a assumir la feina i la facturació de tots quatre. Ni tan sols poden plantejar-se contractar dues persones més, perquè cal continuar pagant una bona part del sou dels qui estan de baixa. Això genera un coll d’ampolla organitzatiu que és gairebé impossible de sostenir, cosa que agreuja el risc de tancament.
A principis d’any vam saber que les grans empreses van tributar al voltant del 7% efectiu en l’impost de societats. El tipus nominal general per a les pimes se situa entre el 21% i el 24%. Aquesta dada no pot deixar indiferent a ningú. El mateix amb la tresoreria. La pime ha d’avançar impostos de factures no cobrades i no té capacitat per finançar-les, com sí que passa amb la gran empresa.
Els terminis legals per cobrar són paper mullat, i la pime s’ha d’empassar, quan treballa per a altres empreses més grans, terminis de cobrament de fins a quatre o cinc mesos. En resum, la base de la nostra economia –les pimes i els autònoms– va al límit. És essencial que les polítiques públiques siguin sensibles a aquesta realitat i s’alliberi la petita empresa de tanta càrrega laboral i asfíxia tributària i financera. No podem exigir més al motor de la nostra economia.
