L'avortament: nota animalista

Gómez Pereira, metge i humanista espanyol, va desenvolupar a les pàgines de la seva Antoniana Margarita (1554) una tesi paradoxal. Primer ens assegura que els animals només són autòmats sense ànima, fets de carn, sang i ossos, incapaços de raonar abans d'actuar i que es comporten com l'imant amb el ferro, seguint lleis físiques inevitables. Però a continuació fa un gir en el seu discurs i ens diu que si els animals sentissin “hauríem d'admetre que els homes actuen d'una manera inhumana, violenta i cruel. Perquè, què hi ha més atroç que unes bèsties de càrrega transportant pesos considerables en llargs viatges?” I què hauríem de dir de l'espectacle dels toros, on el bestiar sembla demanar “la llibertat amb mugits suplicants”? Només si els animals no senten podem dormir moralment tranquils.

La primera part d’aquest discurs serà heretada per Descartes, i la segona, per Jeremy Bentham.

A Introducció als principis de moral i legislació (1780) Bentham és rotund: la qüestió no és si els animals poden raonar. Ni, tampoc, si poden parlar. La qüestió és: poden patir? D’aquesta manera canvia la perspectiva humana sobre l’animal. Si, d’Aristòtil ençà, la racionalitat separava humans i animals, la sensibilitat els uneix. Si ens entenem a nosaltres com a éssers racionals, no veiem raonaments en els animals; però si ens entenem com a éssers sensibles, no podem ignorar el patiment d'un animal. 

Avui, el criteri de Bentham ha triomfat. Ja no discutim el seu fonament, sinó la manera d'aplicar-lo.

Aquest criteri condemna a la irrellevància la tesi cartesiana de l'animal-màquina i situa davant d'un animal sensible un home capaç d’interpretar amb la seva pròpia carn el dolor d'una carn viva capaç de tremolar. Si, per a Descartes, el que ens deshumanitza és la debilitat intel·lectual, per a Bentham és la insensibilitat afectiva.

Si ens fixéssim exclusivament en la capacitat racional, hauríem de concloure, segons Bentham, que un cavall o un gos adults són més racionals que un nen d'un dia, d’una setmana o, fins i tot, d’un mes. Coherent amb aquesta tesi, Peter Singer, reconegut defensor dels drets dels animals, va escriure a Practical Ethics (1979) que “els nadons humans no són éssers racionals ni conscients de si mateixos. Si un fetus no té el mateix dret a la vida que una persona, sembla que un nounat tampoc el té. Un nadó atorga menys valor a la seva pròpia vida que un porc, un gos o un ximpanzé donen a la seva”. Cal observar, però, que Singer està emprant l’argument de la raó, no de la passió. És com si ens digués: si l’home és l’animal que enraona, un porc, un gat o un ximpanzé són més homes que un humà sense raciocini.

A les darreres dècades han tingut lloc, alhora, dos importants girs culturals: l’animal (animal turn) i l’emocional (emotional turn). El resultat és que avui els animalistes consideren Bentham el fundador d'una nova relació sentimental entre éssers vius que ha proporcionat l'actitud imprescindible per modificar les lleis sobre el benestar dels animals. Òbviament, si el filòsof anglès ha trobat entre nosaltres els receptors sensibles del seu missatge és perquè la raó política ha obert, de bat a bat, les seves portes a la sensibilitat romàntica de caràcter rousseaunià. 

Sentim, diu Rousseau, abans de ser capaços de raonar. Abans de tenir idees tenim sentiments; per això, la sensibilitat seria el fonament de l’humà. L’home sensible és l’home natural, capaç de seguir els moviments immediats del seu cor i per al qual la Natura no parla amb la veu de les matemàtiques, sinó amb la del sentiment.

L'home, vist des de la capacitat de patir, és un animal més, sense cap privilegi ontològic. En això coincideixen el Discurs sobre la desigualtat de Rousseau (1755) i la Introducció als principis de moralitat i legislació de Bentham (1780). Recordem les paraules del darrer: “Els animals, els interessos dels quals han estat oblidats per la insensibilitat dels juristes antics, han estat degradats al rang de les «coses»”. 

Ser insensible seria el pecat imperdonable del racionalisme. Llavors, només un home sensible pot ser capaç d’acceptar el que té en comunitat amb els animals. Aquest és el repte que ens llença Bentham: potser arriba el dia que la resta de la creació animal adquireix els drets que només una mà tirànica els podria haver tret.

I, llavors, per què Singer abandona el criteri de Bentham en comparar el nadó amb el porc? Ell ho deu saber. El que jo crec és que si ens prenem seriosament la capacitat de patir, hem d’establir amb el màxim rigor científic a partir de quin moment el fetus humà és capaç de sentir dolor, perquè també en aquest cas la pregunta no és “Poden raonar?” sinó “Poden patir?”