L’economia russa entra a la “zona de la mort”

Quan la guerra de Rússia contra Ucraïna entra en el cinquè any, l’economia que la sosté s’ha transformat de tal manera que serà difícil, potser impossible, revertir-la sense una altra crisi. Els occidentals continuen esperant que l’economia russa s’enfonsi. No s'enfonsarà. Però tampoc es recuperarà. Ha entrat en el que els alpinistes denominen "zona de la mort": l’altitud per sobre dels 8.000 metres en què el cos humà es consumeix més de pressa del que es regenera.

L’economia russa està atrapada en el que es podria descriure com a equilibri negatiu: aguantar i alhora destruir progressivament la seva pròpia capacitat futura. Els ingressos per exportacions disminueixen i la debilitat econòmica comporta que els dèficits pressupostaris no es puguin cobrir amb ingressos fiscals addicionals. L’economia va créixer només un 1% el 2025. La previsió per a aquest any és pitjor. Durant els últims quatre anys, l’economia russa s’ha bifurcat en dos sistemes metabòlics diferents. El primer engloba la indústria militar i la que hi està relacionada: els òrgans vitals que reben el flux sanguini prioritari. Aquest sector creix, genera ocupació i inverteix. Té accés prioritari a la mà d’obra, el capital i les importacions. El segon sistema comprèn tota la resta: l’empresa privada, les petites empreses, la indústria de consum. Aquestes són les extremitats que queden a la intempèrie. La indústria general de Rússia ha crescut un considerable 18,3% en els últims tres anys. Però tot aquest creixement, i més, ha vingut del sector militar. La indústria relacionada amb la defensa va augmentar per si sola prou per donar un impuls del 20% a les xifres globals, cosa que significa que la indústria civil s’ha reduït en el mateix període.

La característica més perillosa d’aquesta nova estructura és el combustible amb què s’alimenta. L’economia de Rússia ara es basa en el que es podria anomenar la “renda militar”: transferències pressupostàries a empreses de defensa que generen salaris i activitat econòmica. Funcionalment, això s’assembla als beneficis imprevistos del petroli dels anys 2000. Però hi ha una diferència crucial. Les rendes del petroli provenien de fora del sistema; els estrangers pagaven per un actiu comerciable i els diners circulaven per l’economia amb efectes multiplicadors reals. La renda militar és una redistribució interna cap a actius dissenyats per a la destrucció. Per obtenir energia, el cos metabolitza el seu propi teixit muscular.

Això no és una recessió cíclica que la política monetària o fiscal pugui solucionar. Una recessió és com la fatiga: descanses i et refàs. El problema de Rússia és com el mal d’alçada: com més temps el pateixes, pitjor es torna, independentment del descans. Fixeu-vos en les xifres del deteriorament per al Kremlin. El sector de defensa de Rússia representa ara al voltant del 8% del PIB. La desmobilització sense caure en una crisi requeriria que es complissin cinc condicions simultàniament: garanties de seguretat creïbles que satisfacin les percepcions d’amenaces del Kremlin (que al seu torn determinaran fins a quin punt reconstruirà la seva capacitat militar); desmobilització massiva amb programes de recapacitació eficaços; almenys una eliminació parcial de les sancions per a l’accés a la tecnologia; una revolució en la contractació de defensa que prioritzi l’eficiència per sobre de l’absorció pressupostària, i un ecosistema equilibrat de petites i mitjanes empreses capaces d’absorbir recursos reassignats i impulsar la innovació. La probabilitat que totes cinc convergeixin és gairebé nul·la.

Mentrestant, l’oxigen fiscal disminueix. El dèficit pressupostari s’ha ampliat ràpidament fins als 5.600 milions de rubles (73.000 milions de dòlars), o el 2,6% del PIB, per al 2025, el més alt des de la pandèmia. Els pagaments d’interessos del deute públic aquest any superaran la despesa en educació i sanitat combinades.

Els preus del petroli augmenten la pressió. Amb el cru dels Urals, el de més qualitat de Rússia, que ara cotitza amb una reducció del 25-30% respecte al Brent, els ingressos per exportacions de Rússia s’encaminen cap al nivell més baix des del 2020. La recaptació per hidrocarburs va baixar a la meitat al gener, interanualment, fins a poc menys de 400.000 milions de rubles.

Però la debilitat dels preus de l’energia no és una qüestió que afecti primordialment Rússia. Reflecteix la desacceleració deflacionista de la Xina, l’estancament d’Europa i les guerres comercials dels Estats Units. L’aire enrarit en altitud és un problema global. Rússia el pateix de manera desproporcionada, però també se’n ressenten altres petroestats. 

Aquest context global crea una estructura d’incentius perversa. La teoria econòmica estàndard suggereix que el deteriorament de les condicions hauria d’empènyer el Kremlin cap a negociacions per posar fi a la guerra. Un actor racional que s’enfronta a costos creixents busca una sortida. Però Vladímir Putin no només observa el seu indicador d’oxigen. Observa els altres escaladors.

El que veu Putin és això: una Europa que lluita contra la seva pròpia crisi estructural, políticament fragmentada i incapaç de posar-se d’acord en qüestions estratègiques, incloent-hi Rússia; una Ucraïna esgotada i dependent del suport occidental, que trontolla amb cada cicle electoral; una economia global en què a molts els falta aire, cosa que anticipa una crisi desencadenada per un deute elevat i el pes creixent de l’armament sobre el comerç. Si els teus competidors també s’afebleixen, i si creus que pots tolerar el dolor més temps que ells, el càlcul es capgira. La pressió econòmica que hauria d’impulsar una actitud transigent reforça la lògica de la persistència.

Hi ha una capa més profunda encara. Entre les elits russes, no només al Kremlin, hi ha una convicció gairebé universal que, independentment de com s’acabi aquesta guerra, l’objectiu final d’Occident és la contenció estratègica permanent de Rússia, i no només com a càstig per Ucraïna, sinó per reduir el potencial de desenvolupament de Rússia per sempre. Aquesta creença s’ha tornat difícil de refutar. Els responsables polítics occidentals debaten obertament els plans per contenir Rússia. Quatre anys de confrontació han creat una inèrcia a tots dos costats.

Si les dues parts esperen una confrontació permanent, actuen en conseqüència, i la confrontació es converteix en l’única conclusió sòlida. D’acord amb aquestes expectatives, la preferència que ha revelat Rússia (continuar la guerra malgrat els costos creixents) és racional. Té sentit seguir lluitant i esperar que alguna cosa canviï: que la coalició occidental es fracturi, que Ucraïna s’esgoti, que les prioritats de Donald Trump variïn.

En un futur previsible, Rússia continuarà entaulant aquesta guerra. Cap escalador, però, pot sobreviure a la zona de la mort indefinidament, i no tots els escaladors que intenten el descens hi sobreviuen. Per al Kremlin, evitar la degradació econòmica requereix, com a mínim, posar fi a la guerra. Això per si sol no garanteix la recuperació. Però cada any addicional a aquesta altitud augmenta el risc sistèmic: de crisi fiscal, de col·lapse institucional, de danys tan greus que cap política de postguerra podrà reparar. La pregunta que els responsables polítics occidentals s’han de fer és quin tipus de Rússia sorgirà quan finalment comenci el descens, i si algú té un pla per al que vindrà a continuació.

Copyright The Economist