L'enemic públic número 1
És el més poderós i el més perillós. És l’enemic públic mundial núm. 1. Les seves actuacions, les seves idees retro i les seves actituds infatuades són una plantofada a la Humanitat, i més en concret a allò que hem convingut a anomenar Occident democràtic. Si ja havíem perdut la fe en el progrés general (moral i factual), ara, per obra i gràcia seva, no és que ja no progressem, és que estem reculant a marxes forçades. A cavall entre la frivolitat i el cinisme, ha posat el món a circular col·lectivament contra direcció, i a tota velocitat, per l’autopista de la Història. Li agraden les emocions fortes, els cops de volant, els rivals durs, els poderosos implacables. Menysprea els perdedors, els qui no s’arrisquen, els qui es mostren dèbils, els prudents. És el que millor s'aprofita de l'era de la indignació, el nihilisme i el tribalisme.
Ja sabeu de qui parlo, esclar: de l’ínclit i insofrible Donald Trump. És algú que em repugna més que una panerola. La cuidadora de la meva sogra diria que té l’ànima negra. És un ésser humà amb zero empatia amb els vulnerables. Un malànima que fa gala de la seva vilesa, que obscenament exhibeix una autoatribuïda i patètica superioritat. Al crit de "nen, no facis un Trump!", a les llars i les escoles se l’hauria de posar com a exemple als infants de tot el que no han de ser, de tot el que no han de fer: res de posat fatxenda, res de verí verborreic, una mica de compassió...
És l’enemic públic núm. 1 de la lluita contra el canvi climàtic (ha decretat tornar a l’era del petroli), és l’enemic públic núm. 1 del Me Too feminista (té una primera dama florero i un historial d’abús amb dones), és l’enemic públic núm. 1 de la democràcia nord-americana (l’està corcant impunement des de dins: ¿ja no recordem que va fer assaltar el Capitoli?), és l’enemic públic núm. 1 de la cultura i l’educació (ha obert una croada contra l’acadèmia, menysprea el saber i propugna una educació bàsica adoctrinadora i antipluralista), va ser l’enemic públic núm. 1 de la lluita contra la covid ("se n’anirà a l’abril, quan arribi la calor", assegurava frívolament), és l’enemic públic núm. 1 del liberalisme econòmic (s’ha convertit en un proteccionista nacionalista furibund), és l’enemic públic núm. 1 de la meritocràcia (impedeix a consciència una igualtat d’oportunitats que faci possible que tothom pugui desenvolupar el seu talent), és l’enemic públic núm. 1 de la diplomàcia i la justícia internacionals (practica el retorn a la llei del més fort, està minant l’ONU i tota l’arquitectura construïda al seu voltant al segle XX per combatre el perill nuclear, l’espiral bèl·lica i els autoritarismes genocides), és l’enemic públic núm. 1 d’Europa (sent un indissimulat menyspreu pel Vell Continent, massa culte i civilitzat, massa universalista; sense pudor ni filtres, hi està promocionant la ultradreta), és l’enemic públic núm. 1 de l’humanisme cristià (s’omple la boca de Déu i actua endimoniadament contra els dèbils i els diferents), és l’enemic públic núm. 1 de la nació d’immigrants que presideix (practica una cacera de l’immigrant que va contra l’essència i l’èxit dels EUA, contra la seva capacitat d’atraure talent i de donar oportunitats).
Ja sé què em direu alguns: "Però la gent l’ha votat". Sí, i què? Això no fa menys greu el personatge ni la seva capacitat de destrucció política i social. Els alemanys també van votar Hitler. Cada època crea els seus monstres hipnòtics. Al segle XX vam tenir els assassins de masses Hitler i Stalin. Ara tenim Trump i els seus col·legues Netanyahu i Putin –amb aquest segon té una mena d’amor-odi que ja veurem com acaba–. Si al segle XX els EUA es van afirmar com a imperi de la llibertat contra la dictadura comunista de l'URSS, ara Trump està canviant el guió al veure que l’enemic és una Xina que ha saltat del comunisme al capitalisme autoritari i que s’està fent amo i senyora del comerç global. Quina és la resposta de Trump? Boicotejar el comerç amb la guerra dels aranzels i preparar internament els EUA amb un règim menys democràtic que es regeixi, com la Xina, a toc de xiulet des d’un superpoder centralitzat, des d’un lideratge fort, el seu.
